Perdre’s

Pare, tu sempre et perds. Sempre, sempre no, Joan.

Recordo que quan el meu avi sortia a passejar jugava a perdre’s. Era una bona manera de descobrir recons que no coneixia.
Encara que d’entrada sembla més fàcil seguir el mateix camí que han fet els altres hi ha algunes qüestions que només les pots resoldre tu mateix: a tu et pertoca descobrir qui ets i què vols. De ben poca cosa et poden servir els mapes en aquest cas. Per això és important recordar que tots tenim dret a equivocar-nos i mirar d’encertar la nostra ruta encara que per trobar-la hàgim de fer alguns quilòmetres de més.
Adonar-te de quines són les propostes que no et satisfan és un pas més per trobar què desitges de debò. De que et serviria arribar molt lluny si no vas cap a una direcció que realment t’interessa? Més val perdre temps i passar per alguna complicació si això t’ajuda a decidir.
Buscar el teu camí té alguns perills: algunes estones et pot semblar que no arribes enlloc, que estàs fent el ximple i que ningú t’entén. La mateixa família de Jesús va pensar que ell havia perdut el cap i que no sabia el que es feia, i el van anar a buscar per fer-lo tornar a casa. Però tothom que cerca acaba sabent cap on ha d’anar.

Insistir

Va pare… si us plau… va… per què no?... eh? Calma Bet.

Està bé insistir una i altra vegada sobre la mateixa qüestió. La constància és el recurs més poderós que tenim les persones: com la gota d’aigua que al final forada la roca. També Jesús fa cas a la gent que li demana alguna cosa amb insistència i lloa la constància d’algunes persones.
Però insistir no és fàcil. No es tracta només de demanar sinó també de posar confiança i de saber esperar sense exigir: esperar que els altres ens responguin, esperar que la vida ens doni allò que tant desitgem o esperar que nosaltres mateixos aconseguirem allò que ens hem proposat.
L’exigència ens posa de mal humor i fa l’espera insuportable, per breu que sigui. Només la confiança ens permet viure en pau: com si ja haguéssim obtingut allò que hem demanat, proposa Jesús.
Saber insistir és saber esperar. Moltes vegades n’hi haurà prou amb uns pocs segons de calma: restar en silenci, agafar aire i deixar-lo anar poc a poc mentre somriem. Altres vegades ens caldrà estar ben preparats perquè l’espera pot durar hores o potser anys... i no podem arriscar-nos a perdre pel camí totes les il·lusions i les bones raons que teníem en començar la nostra recerca.

Màgia

Què bé que ho fa aquest mag, oi Marta?

Al principi la màgia ens deixa bocabadats. Més endavant descobrim que hi ha truc i això ens decep. Però ben aviat ens sentim més admirats encara: com ho fa? com pot resultar tan fàcil una maniobra tan difícil?
Quan ens expliquen algun miracle de Jesús d’entrada tot sembla molt clar. Però després ens comencem a fer preguntes: és un truc de Jesús o és una idea bonica per enganyar la gent? Seria tan fantàstic que tot és pogués resoldre amb un joc de màgia!
Però Jesús no fa màgia, ell més aviat es complica la vida per fer costat a les persones que el necessiten: cura en dissabte que era un dia que no es podia treballar, toca els malalts o els morts que estava prohibidíssim...
Els miracles de Jesús no ens haurien de sorprendre tant: l’Evangeli mateix explica que altres persones del seu temps també en feien de miracles. Allò que més crida l’atenció de Jesús és la seva facilitat per acostar-se a la gent que tothom dóna per perduda i la senzillesa de les seves solucions: tingues fe, aixeca’t...
Per Jesús els temes més difícils es resolen amb els gestos més senzills. Donar la mà o fer una pregunta és suficient per superar la por i la incomprensió i fer desaparèixer les convencions socials que mantenen les persones en la marginació.

Pobres

Ecs! Què fa aquest senyor dins del contenidor? Està buscant què pot aprofitar, Joan.

Hi ha persones que no tenen feina, ni diners i tenen greus dificultats per satisfer les seves necessitats de cada dia. Per anar passant com poden regiren els contenidors d’escombraries cercant roba o menjar.
La seva situació no és fàcil de resoldre. Encara que avui algú els pugui ajudar segurament demà tornaran a estar igual. Per això pot semblar que la pobresa no té solució i ens hi acabem acostumant.
Però els que viuen al marge de la societat són els primers que va anar a cercar Jesús. El Regne que ell anuncia és per a tothom i cal començar per acollir i integrar els que han quedat fora. Sense ells no és possible caminar tots junts cap a una societat més justa.
Els pobres, els marginats, els que no compten tenen una dignitat que cal acceptar. Donar-los el que ens sobra, per més generosos que siguem, sempre és poc perquè els manté on són i només compten per fer-nos quedar bé.
Jesús els dedica allò que és més personal i propi de cadascú: el seu temps. Aquesta és l’única forma de començar a superar el seu aïllament. És molt difícil que algú pugui seguir el camí de Jesús si no té tractes amb pobres, amb necessitats d’alguna mena, amb marginats…

No menjar

Marta, a dinar. No vull…

Ningú no passa gana tenint la nevera plena... tu rai que pots triar. Tot i que deixar de menjar perquè estàs enfadada no sé si és una gran idea. Jesús planteja que fer dejuni no justifica posar mala cara ni voler cridar l’atenció. Segurament que el mal humor tampoc és un bon motiu per fer dejuni.
Passar gana voluntàriament només pot tenir algun sentit si és per aconseguir alguna millora: guarir una malaltia o tractar una molèstia... Els mals ja venen sols sense buscar-los.
Hi ha altres causes molt més serioses que també forcen les persones a no menjar. El repartiment injust de la riquesa en el nostre món, la destrucció que provoquen les guerres o l’abandonament de cultius tradicionals per altres de més valor per a l’exportació... fan passar fam a milions de persones. Si vols entendre la seva situació tal vegada sigui interessant saber què se sent amb l’estomac buit.
Fer penitència o sacrificar-se no té cap valor per si mateix o si no ens acosta més als altres. Sentir la gana de prop hauria de ser el primer pas per voler cercar un món més just, un món on les riqueses siguin realment compartides per tots. Encara que això vulgui dir que tu i jo tindrem la nevera més buida.

Anar de pressa

Adéu. Ja has dinat, Bet? Sí, no menjo postres, tinc pressa!

Vés, no facis tard, aprofita el temps… però recorda que viure amb intensitat no vol dir córrer sense parar. Per assaborir la vida cal fer com amb els menjars més saborosos: paladejar-los poc a poc i deixar que alliberin un darrera l’altre tots els gustos i les olors que amaguen.
Jesús va sempre d’un lloc a l’altre i s’atura molt poques vegades, només ho fa per fer pregària o per menjar amb els amics. Seure junts a taula fa possible trobar un moment per a cada cosa: per riure i parlar d’anècdotes i també per tractar les qüestions més delicades o profundes.
La gent creu que quan més bé ens ho passem més ràpid corre el temps. No hi estic del tot d’acord: quan estem bé el temps passa poc a poc i podem treure tot el partit de cada instant. Aprofita qualsevol ocasió per deixar que el ritme de la vida s’alenteixi, comparteix la teva taula i podràs descobrir tota la riquesa que té la vida...
Jesús quan parla del Regne també s’imagina una gran taula parada en la que hi cap tothom. Cada vegada que ens aturem a menjar junts comencem a fer realitat el seu somni d’un món més humà, un espai i un temps en els que compten les persones per davant de tot.

Avorriment

Estic avorrida: no sé què fer? Marta ja ets grandeta.

Jo també he passat estones sense saber què fer quan tenia la teva edat... i més endavant. D’entrada està bé que té n’adonis: és millor sentir aquest buit que no pas amagar-lo. Encara que avui sembla que calgui evitar a tot preu les sensacions incòmodes i arreu hi ha música, imatges en moviment o entreteniments que distreuen la nostra atenció... Tapar l’avorriment no és el mateix que superar-lo.
La vida té els seus ritmes que van i venen. I hi ha diverses formes d’estar sense fer res. Quan ja ho tens tot fet i t’atures, descanses. Quan estàs esperant per començar algun projecte nou, t’inquietes. I quan estàs descansada i encara no has trobat què fer, t’avorreixes. L’avorriment és un temps mort que pot servir per reunir forces i plantejar com cal continuar el partit.
Jesús parla d’un propietari que va a la plaça de bon matí a cercar treballadors i contracta tothom que hi troba, hi torna al migdia i encara contracta més gent i a la tarda també hi va i els envia a la seva vinya. El Déu de Jesús convida contínuament a l’acció: estigues atenta i mira de descobrir si la teva vida t’està convidant a treballar en alguna vinya on faltin mans.

Parlar sol

Pare, per què parles sol? Mira Joan... parlo amb mi.

Pensar és parlar amb un mateix: repasso el que m’ha passat o imagino què vull fer. Si no m’aturo de tant en tant i paro atenció a les mil coses que estic fent em perdo. Jesús convida a aquells que volen seguir-lo a revisar si estan a punt abans de posar-se en marxa de qualsevol manera i quedar-se a mig camí.
Però fas bé d’estranyar-te que parli sol. Quan algú es queda capficat en les seves idees cada vegada està més lluny de tot i de tothom. I aleshores, per més que s’hi esforci mai no arriba a entendre res. Si no dialoguem la nostra salut mental està en perill.
Moltes respostes només es poden trobar parlant amb els altres. Per fer-ho ens cal escoltar les seves idees, reconèixer el valor dels seus punts de vista i acollir amb respecte i interès les seves opcions. La nostra reflexió, per important que sigui, sempre serà limitada; el diàleg, en canvi, sempre és capaç d’obrir nous horitzons.
Per tot això no és possible seguir Jesús en solitari: ell es deixa trobar quan dos o tres es troben, quan dos o tres decideixen seguir-lo junts, quan som capaços d’anar més enllà dels nostres plantejaments i dels nostres projectes personals.

Inici de curs

Joan, què tal el teu nou mestre? Bé, ja em comença a agradar.

Perfecte: per aprendre és més important el mestre que la matèria. De moltes explicacions només en fem cas per l’interès que ens desperta la persona que ens les dóna.
Cada persona és una història única i irrepetible, i les experiències viscudes omplen d’accents originals les seves paraules. Ningú no pot dir exactament el mateix que un altre perquè en la veu de cadascú hi ressonen records i sentiments particulars.
També en les paraules de Jesús hi ressona la seva vida i els records que ens han arribat dels amics que van fer camí amb ell ens ajuden a entendre-les. Sense passar pels llocs per on ell va passar, ni trobar-se amb les persones amb qui es va trobar, ni respondre com va fer-ho ell davant de les dificultats... cap altre persona podria haver dit el que ell va dir.
És la força i l’atractiu de la seva vida, viscuda fins al final, la que fa riques i valuoses les seves paraules. I si no anem a la recerca de qui és Jesús, de quina vida dóna vida a les seves paraules, no les podrem entendre.
La vida de Jesús ens parla de Déu i de nosaltres com ningú no ho ha fet mai, però també com podria arribar a fer qualsevol que seguís el seu camí.

La força

No és tan fort el teu Déu? Potser sí, potser no, Bet.

Però m’agrada que diguis el meu Déu. Sí, el Déu de Jesús és un Déu de persones, ni d’idees, ni de temples, ni d’estructures de poder... és un Déu que està molt a prop i es fica imperceptiblement per tot els racons de la nostra vida.
Tot i que la seva presència és feble: qualsevol petita ombra pot amagar-lo. De fet hi ha molta gent que viu sense parar-hi esment. Encara que tampoc cal ser un especialista per trobar-lo: qui sap fer-se preguntes i escoltar què li diu la vida està a punt per descobrir-lo.
Aquest Déu no actua pel seu compte ni fa res per la força sinó que convida les persones a seguir-lo, a cercar, a descobrir allò que pot ser millor. Mirar d’endevinar què ens proposa
no és senzill: a voltes ens podem sentir desconcertats o incapaços de respondre i desitjaríem alguna cosa més que la remor silenciosa de la seva companyia.
Però qui prova de seguir el Déu de Jesús es troba amb forces quan creia que no en tenia i aquesta energia el fa capaç d’esperar i de confiar, de resistir en les situacions més dures i de recórrer els camins més llargs. I, amb el pas del temps, també esdevé fort per estar al costat dels altres sense fer soroll i acompanyar-los en el seu camí.

Caramels

Tens entrenament, Marta? No, avui hem quedat tot l’equip per anar a comprar caramels.

Molts projectes importants comencen per experiències que d’entrada semblen insignificants: comprar caramels juntes pot ser una bona idea per treballar el sentit d’equip.
Jesús relaciona tot sovint el gran projecte del Regne amb les coses més petites i amagades, com una llavor de mostassa o un tresor enterrat. Sense tenir bona cura de tots els detalls, fins i tot d’aquells que semblen poc importants, un equip no pot funcionar.
Un cop hem aprés a valorar aquests aspectes gairebé imperceptibles estem a punt per descobrir que també hi ha persones invisibles, que han quedat al marge i que no compten per a ningú: viuen als nostres carrers, surten rarament als mitjans de comunicació i formen part de la gran majoria de persones que no tenen recursos suficients per viure amb dignitat.
Sense tenir presents els problemes que fan la vida impossible a milers de persones una societat no va enlloc. Potser no podem arreglar-ho tot ara i aquí. Però, poc a poc, sí que podem fer-nos la idea que realment existeixen i anar fent petits gestos per reconèixer la importància que els correspon com a persones.

Il·lusionar-se

Pare, vols dir que no ets massa optimista?

Ja sé que fer-se il·lusions pot ser una manera de fugir de la realitat o de decebre’s quan els fets no responen a les expectatives… No voldria pas enganyar-vos ni animar-vos a patir.
Només sé que el futur és un misteri i que he de decidir ara com el vull encarar. Puc imaginar-me que tot serà un desastre i mirar de defensar-me’n o puc creure que hi ha tresors amagats i esforçar-me per trobar-los. Ja sé que moltes vegades no trobo allò que cerco i algun cop perdo la paciència... però també us vull dir que he estat molt feliç quan he pogut aprofitar les bones experiències que la vida ens ofereix: seure a taula amb els amics, escoltar en silenci la veu que parla dins meu, tornar a començar després d’un fracàs, encertar a com ajudar a algú que ho necessita...
I tot això només es pot viure si s’està disposat a acollir el futur amb il·lusió: com un nen que ho espera tot d’una festa o d’una excursió... Així ho planteja Jesús als qui cerquen el Regne. Però també sense ingenuïtats: el Regne té un cost. Es tracta d’una il·lusió guanyada dia a dia, sostinguda malgrat les dificultats, una il·lusió que neix de la convicció que val la pena confiar.

Sí, sí. No, no.

Ho sento Joan. Et perdono... no, no et perdono... sí que et perdono.

Tu pots perdonar o no perdonar. Encara que alguns creguin que només Déu o les autoritats religioses ho poden fer... Jesús ho diu una i altra vegada: les persones tenim aquest poder, perdoneu-vos.
Tu ja ho veus que les teves paraules tenen alguna força i proves de veure què passa quan dius que sí i quan dius que no. Ara jugues a perdonar, com jugues amb cotxes o jugues a fer de cuiner. Dia a dia hauràs d’anar aprenent més i més per poder conduir, cuinar i perdonar de debò.
Perdonar, i també demanar perdó, ens fa por: podem semblar febles i els altres se’n podrien aprofitar. Sí, per perdonar cal estar disposat a córrer alguns riscos. Però donar confiança és l’única manera que les dificultats que sempre hi ha en les relacions entre persones no esdevinguin una càrrega insuportable.
Perdonar no és oblidar: és bo saber què ha passat i acceptar amb humilitat que hi ha problemes. Però també és saber anar més enllà i cercar altres possibilitats de fer camí. Els qui no arriben mai a perdonar potser creuen que conserven amb força la seva raó però no paren de perdre oportunitats per anar més a fons en les seves relacions.

Cridar

Joan caaaaalla!! No cridis Bet.

Tens raó, en Joan no et deixa treballar. Però fer més soroll no ho soluciona. Ho sé per experiència: els crits fan augmentar la tensió i d’aquesta manera no es pot treballar ni fer res.
Prova tu de parlar més baix i hauràs començat a obrir un camí cap al silenci. No et dic que donis exemple i et quedis pensant mira que bé que ho faig jo... sinó que comencis tu a reduir el soroll. Perquè el silenci es guanya fent silenci, la pau actuant pacíficament, l’estimació estimant... Si t’interessa de debò aconseguir algun objectiu comença a buscar-lo i, després, mira de compartir amb els altres allò que has anat trobant.
Jesús no crida ni alça la veu, quan vol canviar alguna situació que no li agrada s’acosta a les persones i les acompanya fins que la situació millora. Per això critica les autoritats religioses que només donen instruccions sense ocupar-se de les dificultats reals que cal superar per aconseguir canviar el que està passant. Els que criden feu això o feu allò asseguts còmodament al seus despatxos, refiats del poder que els dóna el seu càrrec però que no fan res per aconseguir-ho no tenen cap autoritat per demanar allò que demanen.

Decidir canviar

Què faràs Marta? El proper curs jugaré amb un altre equip.

Sí, la vida canvia i nosaltres també hem de saber canviar. Un dia ens adonem que poc a poc les circumstàncies han evolucionat i ja no podem seguir com fins ara: hem de fer un pas endavant. Decidir-se fa una mica de por però al capdavall la confiança ens anima a aprofitar les noves oportunitats que es presenten.
Diverses persones recorden com Jesús els va ajudar a tancar una etapa i obrir-ne una de nova: deixa això i vine, d’ara endavant seràs... Donar aquest pas els va fer més feliços. Joan compara Jesús amb una porta: quan passes una porta deixes enrere una experiència, un ambient, una etapa i entres a una nova situació amb noves possibilitats.
Viure és saber passar aquestes portes. Cal descobrir quan s’ha acabat el temps d’estar aquí i cal encetar una nova experiència més enllà. Seguir Jesús és fer passos endavant, és no conformar-se. Encara que tampoc no es tracta d’anar corrent d’un lloc a l’altre: cal viure a fons cada trajecte fins arribar al cap del camí, a la porta de sortida, i marxar sense fugir. Amb tot el que has après fins ara de ben segur que sabràs aprofitar moltes de les noves oportunitats que se’t presentaran.

Trencar un mirall

I el mirall, Joan? Ho he fet sense voler.

Sí, moltes vegades el mal es fa sense voler. Costa acceptar-ho però passa i millor no donar-hi més voltes: voler amagar el que ha passat, voler justificar-ho o voler buscar culpables sempre empitjora la situació.
Tampoc hem de quedar-nos aturats. No sempre trobarem solucions però podem mirar de fer alguna cosa. Podem aprendre a evitar alguns problemes... per exemple, ara ja saps que les pilotes poden trencar miralls. I quan els problemes ja s’han presentat podem mirar de no empitjorar-los. Si ara ens enfadem tu i jo, a més del mirall trencat tenim una discussió per resoldre…
Acceptar que hi ha mal i encaixar el dolor que provoca no és gens fàcil i algunes persones creuen que fer pagar als altres els seus mals o fer servir les dificultats d’excusa per tapar altres problemes, els ajudarà. S’equivoquen.
Jesús sorprèn quan demana de no tornar-se contra el qui ens fan mal. És una resposta difícil, però no es tracta ben bé d’acceptar el mal sinó de no continuar el camí de la violència, de no fer més mal... Tal vegada és la única manera de no deixar que el mal i el dolor siguin el criteri principal de les nostres decisions i centrar-se en cercar el bé de les persones.

Amigues

No vull fer el curs d’anglès! Mira Bet, la Júlia també el fa. D’acord... apunta’m-hi.

Per amistat prenem decisions que sols no hauríem pres mai. De vegades fem alguna ximpleria... però també gràcies als amics donem passos endavant i descobrim coses importants.
L’amistat ens fa més decidits, més arriscats i, alhora, més savis. La confiança i l’estimació ens ajuden a entendre millor altres punts de vista i altres de situacions diferents de la nostra. Només l’amistat ens posa en disposció d’acollir la diversitat de persones i de formes de viure que ens envolten.
Compartir amb els amics de debò ens fa millors. Cap ordre, ni cap llei, ni cap amenaça ens pot convèncer que això o allò està bé... i en canvi la mirada d’una persona que ens apreciem és capaç d’ajudar-nos a anar a fons en les qüestions importants i descobrir què és el millor que podem fer.
Jesús segueix aquesta llei, la llei de l’amistat, la llei de l’estimació (si és que se’n pot dir llei): no es pot actuar bé sense sentir interès pels altres, sense escoltar els sentiments d’estimació i simpatia que neixen dins nostre. Estimar ens pot portar problemes: haver d’estudiar anglès i altres de més seriosos... Però és l’únic motiu pel qual val la pena complicar-se la vida.

Parlar

Bet, s’ha fet molt tard. M’he quedat parlant amb els amics.

Sembla que mai tenim prou temps per estar amb els amics. Quan creiem que ja ho hem dit tot algú treu un tema del que encara no s’ha parlat. I a l’hora d’acomiadar-nos ja pensem quan podrem tornar-nos a trobar: sempre queda alguna cosa per fer o algun lloc on anar.
Tota la nostra vida és una llarga conversa: feta de moments feliços i de silencis, feta de gestos de complicitat i d’estones de distanciament, feta d’estimació i de temes pendents...
Com més ens coneixem més descobrim aspectes desconeguts, com més fem més ens adonem del que encara no hem fet. Vés a saber si aquest camí que queda per recórrer no desperta el nostre desig de trobar-nos: un desig infinit que sempre ens porta més i més enllà.
Tal vegada la força infinita d’aquest desig sigui una força divina. Potser Déu mateix parla silenciosament en la nostra conversa i desperta les nostres ganes d’estar junts i manté viva l’il·lusió per superar les dificultats...
Al grup de Jesús li va passar això mateix: reunits sentien la seva força, el seu Esperit, molt de temps després de la seva mort, i notaven que no podien deixar de cercar junts i d’emprendre nous camins.

Sol, no

Queda’t, sense tu no em puc adormir. Joan, si sóc aquí al costat.

És cert que sols no podem fer gaire res. Sense algú que ens estimi i ens acompanyi mai no arribaríem a caminar, ni a saber parlar, ni a fer-nos grans...
Quan som petits resulta fàcil d’acceptar aquesta dependència, quan creixem ens costa més. Els passos difícils rarament els podem fer sols. Necessitem els altres, encara que sigui de lluny i en forma de record.
La nostra vida és part d’una gran xarxa i, fins i tot quan caminem sols pel desert més llunyà mai no estem sols: portem la roba que altres han teixit o els ensenyaments que ens han transmès. Cadascú de nosaltres és un món ple de les persones que ens acompanyen. Vivim gràcies a elles i a la vegada tenim a les nostres mans les seves vides.
Això ens fa fràgils: algú pot aprofitar-se d'aquesta interdependència. Però això també dóna valor a l’estimació sincera.
Sense mi no podeu fer res, deia Jesús als seus deixebles... i sense els amics i sense la família i sense tantes i tantes persones que ens han acompanyat. Jesús parla avui per boca de tots ells: sense mi no podries fer res. I gràcies a tots ells hem arribat a ser qui som, a caminar per nosaltres mateixos sense por.

Pensar

Ja ho he pensat! Molt bé però no tinguis pressa Marta.

El pensament ens pot enganyar: un cop veiem clara una idea creiem que tot ja està resolt. I quantes hores de feina o d’espera poden quedar encara abans d’aconseguir fer-la realitat!
Pensar ens fa sentir poderosos: podem explicar els successos més complicats o calcular la força que cal per moure una muntanya... Però per arribar a fer-ho, no n’hi prou amb pensar: ens cal estar disposats a córrer alguns riscos.
Un cop comencem un projecte i ens trobem amb la realitat cara a cara o amb altres persones que pensen diferent, no tot és tant senzill. Cal estar disposat a fer camí pas a pas i aprendre a confiar en un mateix i ens els altres.
Acceptar que una cosa tan fàcil de pensar pugui costar tant d’aconseguir és un pas que ens fa ser adults. Ser adult no té res a veure amb l’edat sinó amb tenir fe, i en saber recolzar les pròpies decisions en la confiança i no en les pors. Només així es poden moure muntanyes. En això consisteixen els miracles: no a canviar la realitat amb un gest espectacular sinó a lluitar dia a dia. Ho diu Jesús moltes vegades: el miracle depèn de la fe, de la capacitat de tirar endavant malgrat no tenir-ho tot controlat.

Voluntària

Bet, on vas? Vaig a preparar la festa de la primavera.

Sí, és veritat, les coses més importants no es poden pagar amb diners: si no hi ha persones que hi dediquin el seu temps les festes no funcionen. I la primavera tampoc es pot comprar, és un regal que cada any ens trobem a les mans.
Nosaltres creiem que és Déu qui ens ho dóna tot generosament: els astres i els seus cicles, la llum, la terra, els arbres, les flors... encara que no cal creure en Ell per disfrutar-ho. Així són els regals: es donen sense condicions, confiant que qui el rebi en sabrà fer un bon ús.
Dedicar el teu temps a preparar una festa a l’escola també és una mena de regal. Per Jesús aquesta forma d’actuar, sense buscar beneficis immediats, contribueix a fer possible el Regne: una manera de viure que poc a poc empeny la construcció d’un món més just i més humà.
El Regne s’obre pas enmig del nostre món de forma silenciosa, avança sense que ens n’adonem. Són moltes les persones que, de forma amagada, contribueixen amb les seves aportacions a fer un món més humà. Encara que no creguin en Déu actuen com Ell: donen allò que tenen confiant que serà profitós per a qui ho rebi.

Berenar

Pare, ets el millor del món. Apa Joan.

Perquè t’he comprat una pasta sóc el millor del món? Coses més grans veuràs! Si t’hi fixes bé descobriràs que hi ha persones que donen molt més que una pasta o un caramel… perquè dediquen la seva vida al servei dels altres.
Hi ha persones que criden l’atenció: s’han fet famoses practicant l’esport o perquè apareixen als mitjans de comunicació o perquè s’han fet rics de forma espectacular... Aviat t’adonaràs que les persones que mereixen la teva admiració no són aquelles que esperen rebre les atencions dels altres sinó aquelles que saben compartir el seu temps, les seves il·lusions i les seves energies amb qui els necessita; i que, un dia i un altre, sense rendir-se, treballen per fer feliços els qui els envolten.
La felicitat, segons Jesús, consisteix en això: més a donar que a rebre. Difícilment podem arribar a ser feliços si no aprenem a donar. Si tot allò que sabem o podem fer es queda a les nostres mans, perd una gran part del seu valor. En canvi, tot allò que aconseguim posar a disposició dels altres perquè ells també en puguin treure partit, es multiplica: com l’aigua, que si queda estancada es pot fer malbé però si corre dóna vida.

Agrair

Gràcies! De res, Marta.

Hi ha gestos que no em costen gens de fer. És una sort. Altres sí que em resulten difícils i no sempre aconsegueixo respondre en el moment que convé. No sé per què és així, és un misteri. Només sé que les meves habilitats i la meva manera de respondre me les he trobat a les mans sense buscar-les.
Moltes experiències importants: l’amistat, l’amor, l’acompanyament d’algunes persones que ens ajuden, la nostra mateixa vida, Déu… no les podem obtenir pagant, ni per la força. Se’ns donen com un regal. Nosaltres podem acceptar-les, o rebutjar-les. Un cop acceptades sí que podem fer-les créixer, descobrir-hi nous aspectes… però inicialment no depenen de nosaltres, tampoc finalment: ni un instant podríem allargar-les pel nostre compte.
Per tot això cal saber donar les gràcies per tot el que ens anem trobant. No només dir gràcies, sinó deixar que les paraules desvetllin els nostres sentiments d’agraïment. És la manera d’acceptar i acollir el que la vida ens va donant. No es tracta de resignar-se sinó d’obrir les portes a la il·lusió i posar confiança en els dons que se’ns ofereixen. No deixis de donar les gràcies als qui t’envolten, donar les gràcies a la vida, donar les gràcies a Déu...

Marxar de casa

Endreça’t l’habitació, Joan. Sempre haig de fer el que tu dius: no vull viure més en aquesta família!

Jo també ho he pensat algunes vegades: canviar de vida i començar-ne una de nova, o deixar l’Església quan veig alguns plantejaments que no em semblen gens evangèlics... Però estic convençut que molts reptes importants només els puc afrontar fent camí amb altres. Encara que canviés de vida o de comunitat, visqués amb qui visqués, no podria deixar de treballar aquestes qüestions.
Jesús convida els deixebles a parlar clar, a resoldre les seves diferències, a cercar, si cal, l’ajuda d’altres... perquè no quedin qüestions pendents entre ells. Tu també en algun lloc has de fer aquest aprenentatge: en la família, en la colla d’amics, en una comunitat...
La convivència provoca tensions però, sobretot, ens fa créixer, ens fa descobrir altres maneres de ser, ens ensenya que no som els únics que tenim raó i ens ajuda a acceptar que els altres enriqueixen la nostra vida. Trobar vies per compartir la vida amb els altres, malgrat no estar d’acord en tot, ens fa més persones.
Quan tot això no sigui possible, o hagi nascut una nova possibilitat de creixement, caldrà saber marxar... però de moment hi ha molta feina per fer.

Un 9’75

He tret un 9’75 a l’examen de matemàtiques. Molt bé Marta. No, quina ràbia!

Volies treure un 10? No t’enfadis. La vida no consisteix en no equivocar-se mai sinó en aprendre dels errors. Si tot va bé rarament trobem res de nou. Tant en la vida personal com en la investigació científica totes les recerques comencen quan descobrim alguna errada o ens adonem que alguna cosa no ha anat com esperàvem.
Enrabiar-te o fer-te retrets a tu mateixa fa que només pensis en tu i perdis de vista els detalls que et poden ajudar a corregir allò que no ha funcionat. No converteixis les errades en una càrrega feixuga que t’impedeixi caminar.
Jesús parla a les persones que volen anar amb ell i ser els seus deixebles, i els diu que la seva càrrega és lleugera i suau allò que demana, que és benèvol i senzill de cor.
Tracta`t a tu mateixa com si fossis un mestre que exigeix sense pressionar: fixa’t en les errades i aprèn, no et demanis més que això. I actua també com una alumna atenta: no et preocupis del teu orgull ferit i sigues prou humil per acceptar el que la vida t’ha d’ensenyar. Si vols anar lluny de debò no esperis que surti tot bé a la primera.

És l'hora?

Pare, quina hora és? Fa cinc minuts que m’ho has preguntat Joan.

Jesús demana als deixebles que vetllin i estiguin a punt. Però no cal insistir tant: cada cosa té el seu moment. Vés amb els ulls ben oberts i quan sigui l’hora ja t’adonaràs que arriba el que estàs esperant.
No et preocupis ni et distreguis pensant què passarà d’aquí una estona o demà, i viu cada moment com si fos l’únic. Però tu ja saps com fer-ho. Què més et puc dir si tu ja vius cada gol que marques o cada ferida que et fas com si fos l’esdeveniment més important de l’any.
Quan siguis més gran tot això canviarà i potser et resultarà més difícil trobar motius d’entusiasme. Cada dia té les seves preocupacions però també té les seves sorpreses: no t’amaguis davant les dificultats i també podràs trobar tot allò de bo que la vida et va regalant. No deixis passar cap ocasió que pugui despertar el teu interès i viu amb tota la intensitat.
No et dic que les emocions et facin oblidar-ho tot, sinó que les visquis a fons i et portin a descobrir tots els matisos que té la vida més enllà del que es veu a primer cop d’ull. Cada moment és una oportunitat: cerca, aprèn, estima, riu, digues la teva...

Déu, una excusa

Déu és una excusa per explicar tot el que no sabem… Pot ser, Marta.

Déu s’ha fet servir per justificar tota mena de plantejaments: la conveniència d’una guerra o d’una condemna a mort, per assegurar el poder d’alguns o per donar una explicació a tot allò que no s’entenia.
Déu resta en silenci i sembla que es pugui dir qualsevol cosa en nom seu... potser Déu no és res més que un recurs de la nostra imaginació.
Hi ha moments que davant d’una injustícia, o d’una guerra, o de la pobresa sentim per dins una mena de cremor i notem amb força que cal fer alguna cosa, que no podem esperar que altres, o Déu, ho resolguin. És com si silenciosament i sense paraules se’ns cridés a l’acció.
Això mateix li va passar a Jesús: els cecs, els oprimits, els pobres, els malats... no podia estar-se de donar-los alguna resposta. I explicava que l’Esperit de Déu l’empenyia a fer-ho.
Els nostres desigs d’ajudar els altres i de fer una societat més justa neixen del més profund de nosaltres. Són tan profunds i tan seriosos que van més enllà de nosaltres mateixos, tan profunds que apunten cap a una dimensió infinita, la de Déu, i a la vegada tan seriosos que fan impossible qualsevol excusa.

No crec

Bet… Mira pare, això que m’expliques potser està bé, però jo no crec en Déu.

Sí. La fe no s’hereta com s’hereta el color dels ulls o la llargada de les cames. Tampoc és una qüestió que depengui de l’ambient familiar o dels amics. La fe és un tema que cadascú es troba a les mans i ha de decidir.
Espero que no et falti mai fe en tu mateixa: confiar és el punt de partida de gairebé tot. Espero també que puguis seguir confiant en els qui estem aprop teu i que no deixis de trobar persones que amb la seva vida et diuen de mil maneres que la vida val pena.
Fent el teu camí descobriràs que la vida t’ofereix alguns tresors que t’ajuden a viure més a fons. Per a moltes persones la fe és un d’aquests regals que anima a confiar més enllà del que veiem i del que sabem. Aquesta fe no ens estalvia dubtes ni dificultats però ens ajuda a no rendir-nos i a fer passos endavant.
També espero que puguis aprendre coses de Jesús, tan si creus com si no, és una persona que val la pena de conèixer. Alguns dels seus deixebles es queixen o se sorprenen que Jesús parli amb persones que no són del seu grup o del seu país... Jesús té paraules per a tothom, aprofita sempre que puguis per escoltar què et pot dir a tu.

Anar a missa

Bet, és l’hora d’anar a missa. A mi no m’agraden aquesta mena de celebracions.

Jesús també està en desacord amb algunes ofrenes i negocis que es fan al temple i critica els gestos exagerats de les persones que preguen en públic per fer-se veure. Ell mateix ni és sacerdot, ni té cap càrrec religiós.
I la seva religió és molt senzilla: prega en llocs solitaris, demana o agraeix amb paraules que tothom entén, convida a pregar d’amagat i anima a donar gràcies i confiar en Déu a cada moment i en qualsevol lloc.
Però Jesús també es reuneix amb els amics a casa d’algú o en mig del camp, parlen i mengen junts allò que tenen a mà. Els primers cristians també ho faran així: sense construir edificis religiosos, ni elaborar productes especials, ni llegir llargues pregàries... es troben per parlar de Jesús i recordar els seus gestos.
Trobar-te amb altres persones que també creuen permet fer camí junts: sempre hi coses a dir i coses a aprendre dels qui estan al teu costat. I fer festa és una bona manera de mantenir viu allò que creus, allò que esperes, allò que per a tu i per a tots és important...

No em sembla bé.

Què passa, Bet? Això, això i això no em sembla bé.

Tens bona vista, de seguida saps trobar què no funciona... però fixa't bé que per criticar has d'estar disposada a confiar.
La crítica actua com un medicament: la dosi adequada ens guareix la ceguesa i ens permet adonar-nos de què cal canviar, però una sobredosis altera la nostra percepció de la realitat: veiem només els defectes i perdem de vista les persones.
Un vegada Jesús va enviar els seus deixebles a predicar de poble en poble i els va recomanar que fossin astuts com les serps i confiats com els coloms... astuts o per adonar-se ben bé de tots els detalls però també confiats per saber estar a prop de tothom.
Criticar només té sentit quan confiem que les persones i les situacions poden millorar. La critica ens ajuda a detectar els problemes, la confiança, l'amistat, la solidaritat... ens permeten superar-los. No podem fer camí al costat de ningú sense comptar amb ell, acceptar-lo tal com és, reconèixer les seves possibilitats i valorar-li els aspectes positius.
Si ser crítica et fa posar en contra dels altres, atura’t, dóna’t temps per recuperar la pau i quan estiguis del millor humor allò que diguis segur que servirà.

Mai més

Marta, sóc la Bet, escolta... Jo no et vull veure mai més!

No cal que dediquem esforços a buscar la manera d’estimar els enemics... abans podem començar per no veure com a enemics els qui tenim a la vora.
Els governants i els poderosos tracten de dominar amb violència els qui tenen sota el seu poder, explica Jesús, però entre vosaltres no ha de ser així. Tot sembla més fàcil si tractem d’enemics els qui no s’ajusten als nostres desitjos i ens els traiem de sobre: silenciar la seva veu, limitar la seva presència o eliminar-los per sempre... Però un bon grup de problemes venen de creure que anul·lar els altres resoldrà les nostres dificultats.
Desacords sempre n’hi haurà. El seu pes depèn del sentit que els vulguem donar: podem fer-los servir per justificar la violència o podem provar d’encaixar-los.
Molts desacords no tenen solució i això resulta molest. Però no acceptar els conflictes és no acceptar els altres realment. En canvi, acceptar-los amb tanta serenitat com ens sigui possible permet fer camí: reconèixer les limitacions que tenim ens situa tu a tu davant del altres, sense excuses, i ens permet resoldre les qüestions que sí tenen solució.

Ganes de riure

Ja, ja, ja… Estàs content Joan?

M’agrada que riguis però no forcis el riure: hi ha moments que estem alegres pel que veiem i sentim però la rialla no ens acaba de sortir.
La rialla neix del fons de nosaltres, de molt al fons. És com si fóssim un pou que s’omple, un corrent subterrani fa pujar el nivell d’aigua amb força i l’aigua se sobreïx. Això és el riure, una onada que ens recorre el cos de baix a dalt i esclata. Alguns cops la rialla no té prou força i l’onada queda aturada, tal vegada estem tristos o tensos o passem per una mala temporada. Encara que ens esforcem a buscar-la no la trobem: la rialla és un regal que ens fa la vida, no depèn del tot de nosaltres.
Deixa que passi el temps i poc a poc aquesta aigua tornarà a néixer dins teu i t’omplirà la boca de crits i de rialles. Ho diu Jesús en el discurs solemne de les benaurances: vindrà dia que riureu. Sí, riure forma part del Regne que Jesús anuncia. Un Regne que és a prop i s’obre camí amb un somriure i pot néixer en les situacions més difícils o absurdes. Només cal deixar-li via lliure perquè es faci seus els nostres sentiments més profunds i ens renovi per dins com l’aigua renova la terra àrida.

Fer preguntes

Però per què... explica’m per què? Què vols saber Bet?

Els nens petits pregunten per què per atreure l’atenció dels grans. És un joc que no s’acaba mai: cada resposta provoca un altre per què. Els grans es pregunten per què quan un fet els costa d’acceptar, de vegades tampoc hi ha manera d’acabar-ho.
No sempre és fàcil encaixar el que està passant: hi ha situacions que ens desagraden, hi ha persones que voldríem que actuessin diferent... I ens fem preguntes. Però, tot i que podem descobrir algunes respostes, sempre queden qüestions pendents.
No deixis d’investigar i d’aprendre tot el que puguis però no et conformis amb el per què de les coses. Atura’t, no facis més preguntes i deixa que els fets et facin preguntes a tu. Ha passat això, molt bé, ara cerca tu què hi pots fer. Mira endavant, no busquis més explicacions i respon. Jesús és molt estricte quan es tracta de reaccionar: qui mira enrere quan ha començat a caminar no pot venir amb mi. Camina, prova tu d’oferir alguna resposta.