Parlar

Bet, s’ha fet molt tard. M’he quedat parlant amb els amics.

Sembla que mai tenim prou temps per estar amb els amics. Quan creiem que ja ho hem dit tot algú treu un tema del que encara no s’ha parlat. I a l’hora d’acomiadar-nos ja pensem quan podrem tornar-nos a trobar: sempre queda alguna cosa per fer o algun lloc on anar.
Tota la nostra vida és una llarga conversa: feta de moments feliços i de silencis, feta de gestos de complicitat i d’estones de distanciament, feta d’estimació i de temes pendents...
Com més ens coneixem més descobrim aspectes desconeguts, com més fem més ens adonem del que encara no hem fet. Vés a saber si aquest camí que queda per recórrer no desperta el nostre desig de trobar-nos: un desig infinit que sempre ens porta més i més enllà.
Tal vegada la força infinita d’aquest desig sigui una força divina. Potser Déu mateix parla silenciosament en la nostra conversa i desperta les nostres ganes d’estar junts i manté viva l’il·lusió per superar les dificultats...
Al grup de Jesús li va passar això mateix: reunits sentien la seva força, el seu Esperit, molt de temps després de la seva mort, i notaven que no podien deixar de cercar junts i d’emprendre nous camins.