Déu, una excusa

Déu és una excusa per explicar tot el que no sabem… Pot ser, Marta.

Déu s’ha fet servir per justificar tota mena de plantejaments: la conveniència d’una guerra o d’una condemna a mort, per assegurar el poder d’alguns o per donar una explicació a tot allò que no s’entenia.
Déu resta en silenci i sembla que es pugui dir qualsevol cosa en nom seu... potser Déu no és res més que un recurs de la nostra imaginació.
Hi ha moments que davant d’una injustícia, o d’una guerra, o de la pobresa sentim per dins una mena de cremor i notem amb força que cal fer alguna cosa, que no podem esperar que altres, o Déu, ho resolguin. És com si silenciosament i sense paraules se’ns cridés a l’acció.
Això mateix li va passar a Jesús: els cecs, els oprimits, els pobres, els malats... no podia estar-se de donar-los alguna resposta. I explicava que l’Esperit de Déu l’empenyia a fer-ho.
Els nostres desigs d’ajudar els altres i de fer una societat més justa neixen del més profund de nosaltres. Són tan profunds i tan seriosos que van més enllà de nosaltres mateixos, tan profunds que apunten cap a una dimensió infinita, la de Déu, i a la vegada tan seriosos que fan impossible qualsevol excusa.