Pas a pas

Ens cal acceptar que tot i les bones experiències viscudes cada fragment de l’evangeli ens descobreix només una part de qui és Jesús o del sentit possible de la nostra vida. Les nostres recerques son sempre limitades i només ens revelen algun aspecte de la totalitat. Cap llibre, cap paraula, cap gest, cap vivència pot resumir del tot qui és Jesús o qui és Déu però sí que cadascun d’ells és una porta per anar-los a trobar. L’evangeli ens dóna pistes una a una i cal descobrir sense presses què ens indiquen en cada cas, sense descoratjar-se perquè ens diguin poc.
De fet només si tenim sensació de poc quan hem viscut una experiència especial o quan hem llegit un llibre podem dir que ens hem acostat a Jesús i a Déu el seu Pare. Saber-ho tot i quedar plenament satisfet només és possible amb una reducció o simplificació de Jesús, de Déu o del seu Esperit. El Déu de debò s’escapa a qualsevol reducció, s’escapa a la nostra comprensió, s’escapa al que es pot dir en un llibre per llarg que sigui. Els fragments que anem llegint son trucs a la porta per despertar el nostre interès i descobrir l’Esperit que viu en cadascú, Jesús que fa camí entre nosaltres i el Pare que vetlla perquè tots i tot arribem a la plenitud.

Viure l’evangeli

Hi ha dues formes de citar l’evangeli. Hi ha escrits que semblen redactats sense tenir en compte cap fragment concret de l’evangeli, i que un cop enllestits s’hi hagin afegit algunes citacions per enriquir-los. Aquestes citacions es podrien treure i els textos continuarien tenint sentit. En canvi hi ha textos on l’evangeli està íntimament implicat en el redactat del text i si se’n tragués la citació el text quedaria coix, es notaria que el fil de l’explicació fa un salt o que s’ha perdut algun detall... sense l’evangeli aquest text no es pot entendre.
En la nostra vida passa igual. Hi ha moments que l’evangeli i la nostra vida fan camins separats. Però hi ha ocasions en les que tal o qual paraula de Jesús pel que diu, pel que ens recorda, per com l’hem llegit o amb qui l’hem llegit... ha passat a formar part de la nostra biografia: sense aquest fragment d’evangeli l’experiència viscuda no hauria estat possible, ha esdevingut un element més del feix de relacions, paraules, circumstàncies... que s’entrecreuen i van tramant la nostra història personal.

L’evangeli com a proposta integral

La tasca dels evangelistes es pot interpretar com un repte literari, un esforç per parlar amb encert sobre Jesús i fer-nos arribar a través dels textos una imatge completa i viva de qui és Ell. El Jesús dels evangelis és més que un missatge o una idea, és una imatge de conjunt rica i complexa d’una persona original. El conjunt que van compondre diu molt més que una suma de paraules i gestos perquè evoca tota la persona de Jesús.
Hi trobem idees però també sentiments, i accions però també les reaccions que provoquen en els que l’envolten... I encara els evangelis resten oberts, incomplets, pendents del diàleg que Jesús estableix amb els lectors de cada època. L’evangeli no permet fer simplificacions ni treure conclusions massa precipitades: sempre hi ha un missatge renovat a punt per a qui els llegeix.
La presentació d’idees sol limitar-se a produir noves idees. Cal descobrir en els evangelis no només idees sobre Jesús sinó també dubtes, il·lusions, desitjos, propostes, sentiments... i deixar que motivin no només la reflexió sobre Jesús sinó també l’interès, l’admiració, la complicitat, el desconcert o l’alegria... fins que la trobada amb Jesús esdevingui una experiència viscuda, no només pensada.
Tampoc ens podem limitar a imitar les accions de Jesús. Si llegim l’evangeli i tot seguit pensem què he de fer? aviat tindrem dificultats: hi haurà alguna cosa que caldrà fer i l’evangeli no la diu o no podrem fer cas a tot el que hi trobem. Aleshores, com triar? La lectura dels evangelis pot esdevenir una pluja fina i constant que va amarant tota la nostra vida. Amb l’evangeli Jesús truca i ve a viure amb nosaltres. Si l’acollim i li donem temps la nostra vida es va familiaritzant amb els seus punts de vista, ens situa més enllà de la lletra i ens permet sentir, pensar i actuar segons el seu Esperit i actualitzar segons les necessitats dels temps que vivim la seva presència. Això ens posa en condicions de decidir i triar què fer i què no, què dir i què callar o quines novetats ens cal plantejar.
Potser mai no acabarem d’aprofundir integrament l’evangeli però podem llegir-lo de forma integral o conformar-nos amb una visió parcial, immediata i empobrida: d’idees a retenir o d’accions a fer. La segona opció és una simplificació que tendeix a falsificar-lo.

Teologia viva

Les reflexions teologiques han de partir de la vida i mirar d’il·luminar-la per tornar als afers del dia a dia amb interès renovat. Aquest recorregut fa que la recerca teològica sigui viva, de la vida i per a la vida. El gran perill de la teologia és creure que la vida només és pensament, fet que empobreix notablement les idees, infla l’orgull del qui les elabora i sol acabar cansant als altres amb camins impossibles. Certament la vida és pensar però no només pensar.
Cal tenir molta cura d’assegurar que el pensament, la reflexió teològica i la recerca espiritual estiguin connectats amb els sentiments i les accions, amb les experiències i la vida quotidiana. És la única forma de proposar camins de creixement possibles, és la única manera de no anar perdut. Els evangelis son el referent més clar de com ha de ser una teologia viva. Les reflexions, propostes i reptes que contenen deuen el seu valor al fet d’estar íntimament lligats a la vida de Jesús de Nazaret.

Cercar Déu en la vida de cada dia

Els profetes d’Israel sabien trobar pistes sobre Déu en la vida quotidiana. Un ametller, una olla bullint, un embaràs, un desengany... als ulls del profeta tot esdevé un motiu i una via per parlar de Déu i per provar de seguir-lo de prop.
Jesús mateix va fer servir el llenguatge narratiu i poètic, amb exemples i paràboles tretes de la vida diària, molt més sovint que l’exposició o la reflexió sobre idees abstractes. I encara algunes idees que Jesús planteja solen aparèixer enmig d’un diàleg, d’una trobada personal tu a tu.
Cal que la recerca teològica sigui menys abstracte i més lligada a la vida concreta, menys d’idees i més de persones, menys del despatx i més del camí, menys dogmàtica i definida i més oberta i líquida: atenta a les situacions que es van presentant sense un pla previ ni una estructura predeterminada.
Val la pena continuar l’esforç literari dels evangelistes. Una tasca primordial dels quals va ser oferir un context per a les paraules i els gestos de Jesús que ells havien rebut. Quines il·lusions o neguits tenen les persones que es troben amb Jesús? Quines situacions socials o personals viuen? Quins sentiments i reaccions desperta la seva intervenció?... Només descobrint les experiències i situacions que envolten les paraules i els gestos de Jesús podem aprofundir el seu sentit.
Més que comentar o repetir l’evangeli cal narrar situacions i descriure ambients on les paraules i els gestos de Jesús puguin ressonar amb força i fer-se vives i properes, contextos actuals on els textos evangèlics puguin revelar el seu sentit o, al menys, una part d’ell.

Acabar

No tens res més a dir, pare? Perquè quan comences... Ja acabo Bet.

He mirat de parlar de qüestions que em semblen importants. És clar que se me’n poden acudir més... però sé que a partir d’un cert moment ja no es diu res de nou i es comença a repetir idees.
També sé per experiència, que amb poques paraules es pot dir molt. Les paraules escrites després d’una recerca seriosa -com les de l’evangeli- diuen coses noves a cada persona que les llegeix. Fins i tot, un mateix hi pot descobrir detalls nous quan se les tornar a mirar al cap d’un temps.
Les paraules tenen vida: estan carregades de sentiments i de records. També tenen la força de fer somniar, de desvetllar els nostres desigs. No és estrany, doncs, que trobem paraules que ens transmeten calidesa, confiança, alegria, il·lusió... i tinguem ganes de viure i fer nostre tot allò que ens comuniquen.
Aquesta força que ens sedueix, que ens convida a viure amb més intensitat, que ens anima a cercar, a créixer, a arriscar-nos, o que ens crema per dintre quan veiem que es maltracta la vida... no té límits. Tothom pot sentir-la. Jesús la compara al vent que bufa i empeny de forma imprevisible. És l’Esperit, l’alè de Déu, que omple de vida totes les persones i et permet escriure cada dia noves pàgines de la teva història.

Mirar la lluna

On ets Marta? Aquí, provo de fotografiar la lluna.

Sola, de nit, sota el cel, concentrada en la lluna... Després de tot el dia d’anar amunt i avall és una bona manera d’aturar-se i respirar. Jesús també sortia sovint de nit a la muntanya tot sol.
Assaboreix aquesta pau. En la quietud de la natura pots sentir com la vida t’acarona. Deixa que la sensació de confiança et vagi fent seva. No tinguis pressa per marxar. Demà quan tornis a estar ficada en mil feines recorda que cal ben poca cosa per ser feliç.
És veritat que mirant la lluna no es fa avançar cap projecte ni s’aconsegueix prendre cap gran decisió. Però gràcies a aquestes estones de serenor les persones ens trobem amb nosaltres mateixos, amb els nostres fonaments,  i això ens fa més forts per donar passos endavant quan és el moment.
La serenor Déu la regala als qui la busquen. Déu ens ho dóna tot sense demanar res a canvi. Ell és el fonament de tot encara que resta en silenci i ens deixa a nosaltres el protagonisme. Ell confia en nosaltres: ha posat la vida a les nostres mans. Algunes vegades, potser poques, podràs endevinar la seva presència enmig de la quietud. No tinguis por, deixa’t abraçar per la seva pau.

Vull ser

Jo vull ser futbolista i també bomber. Pas a pas ho aniràs aclarint Joan.

Ara per ara, fas bé de fixar-te en les persones: és la millor manera d’aprendre. Segur que trobaràs persones que t’ajuden a estimar allò que fan: l’esport, la defensa de la natura, el servei...
Una potser et sorprèn perquè té molta paciència, una altra perquè s’esforça constantment a millorar i encara una altra perquè mai no diu que no quan li demanen ajuda. Observa com actuen i prova de fer com elles. Si estàs atent també descobriràs els motius de la seva manera de ser: què les anima, què les preocupa, què els fa sentir alegria...
Conèixer aquestes persones et pot ajudar a trobar Jesús. Tots aquells que saben confiar i superar els moments de fracàs, que no tenen por d’estimar ni de ser com son, que saben ajudar als que s’ho passen més malament... són un bon retrat de Jesús. Fes com ells fan i podràs entendre com va viure Jesús.
A mesura que entris més i més en la seva forma de viure també podràs descobrir quin és el Déu que l’anima. El Déu de Jesús és el Déu de la vida: una vida plena, esperançada, per a tots sense distinció. Segueix Jesús i ho veuràs clar: aprendràs a estimar la vida, aprendràs a estimar les persones... I aleshores facis el que facis segur que encertaràs.

Espavilar-se

He perdut les claus de casa. I com t’ho has fet per dinar, Bet? He anat a casa l’àvia.

Les claus tenen poc valor per elles mateixes: son importants per les portes que poden obrir. Encara que saber trucar també obre portes.
Aconseguir allò que volem depèn dels mitjans de que disposem. Però no busquis fora: les claus estan en tu mateixa. Saps buscar alternatives a les situacions que no et satisfan, saps anar a trobar les persones i demanar-los allò que necessites. Quan actues així és molt difícil dir-te que no.
Estigues a punt: amb el temps trobaràs situacions noves i hauràs de cercar nous mitjans. No és cap mal. Les dificultats ens ensenyen i ens fan créixer. El perill més aviat són les coses fàcils d’obtenir, ens enganyen i ens fan creure que el nostre esforç no és necessari. Però res no s’aconsegueix sense esforç. De tot això Jesús en diu saber entrar per la porta estreta, també en podríem dir la porta difícil, la que ens demana més atenció.
Espavila’t per aconseguir els teus objectius però sobretot no perdis l’interés per les persones que t’envolten: elles també fan camí amb tu, també cerquen d’obrir-se pas. L’atenció, el diàleg, l’estimació... son les claus que et permeten avançar amb elles, les úniques que val la pena de fer servir.

Urgència

Pare, pare! Son les 3 de la matinada: què et passa Joan? Tinc set.

A mitjanit no es poden fer gaires reflexions, reaccionem d’esma i sense pensar, avancem a les palpentes guiats només per la veu que ens crida enmig de la foscor... un cop hem saltat del llit donar un got d’aigua no resulta gaire complicat.
Potser hauríem d’aprendre que amb això ja n’hi ha prou. No cal veure-ho tot clar, ni voler entendre què està passant... només deixar-nos guiar per les peticions que ens arriben. Ho sap bé Jesús: tot i que no som perfectes som capaços de donar coses bones a qui ens ho demana.
Donar una mica d’aigua, o deixar un llapis, o recollir un paper que ha caigut... potser et semblarà poc acostumat a les accions espectaculars que fan els herois dels dibuixos animats que tu imites enfilat sobre el sofà. Però aquestes petites accions van creant un ambient on tots podem viure millor, van fent possible que el Regne de Déu es noti molt a prop.
És difícil endevinar què vol Déu. Si esperem que ens parli i ens digui fes això o fes allò potser mai no el sentirem. En canvi és força senzill de descobrir què necessiten els qui estan amb nosaltres. La seva veu és la veu de Déu. Encara que estem descansant val la pena de respondre-hi sense perdre temps.

Ajudar

Per què ho he de fer jo? Per què no, Marta?

Saps estar pendent de tot i de tothom: no et costa gens aclarir un dubte de matemàtiques a un company que té dificultats, ni preocupar-te pels problemes que poden tenir les teves amigues. Encara que alguna vegada dubtis de si val la pena fer-ho.
Jesús convida a donar més del que se’ns demana i a fer més del que ens proposen. No es tracta de passar per ximples sinó de respondre amb el màxim interès i la màxima atenció a les persones que ens trobem, com si tot, tot i tot depengués de nosaltres.
No podem decidir com reaccionaran els altres, sí que podem triar com els volem tractar. Podem suposar que la gent ens demana alguna cosa amb mala intenció i que vol aprofitar-se de nosaltres o perjudicar-nos. De fet n’hi ha alguns que actuen així i molts cops no s’hi pot fer res. Però també podem actuar pensant que tothom es mereix la nostra confiança. Té riscos, és clar, però també en té desconfiar de tothom. Es tracta d’una aposta.
Donar per bo tot el que pot arribar a ser bo i parar atenció als detalls que poden ser importants per a algú és una bona manera de fer costat a les persones i de vetllar perquè no es perdi res que valgui la pena, perquè no se’ns escapi res que ens pugui ajudar a viure millor.

Fer un petó

Un petó, pare, un petó. Vine Joan.

Si que demanes poc! Si has aprés a ser feliç amb un petó tens molta sort perquè és un recurs inesgotable, n’hi ha més que petroli.
Els recursos que necessitem per viure ens venen del menjar, de l’aire que respirem o de poder-nos refer tot descansant. Però també d’haver trobat la manera d’estar amb els altres. Els amics, la família, els companys d’equip... ens aporten bona part dels ànims i de les idees que ens calen per a viure. Si això falla tota la nostra vida queda alterada.
Jesús va dedicar tot el seu temps a estar amb els altres: amics, malalts, savis, estrangers, cobradors d’impostos... En el món de Jesús les persones ho son tot. No importa si es troben en una casa o al mig de la muntanya, si son molts o pocs, si comparteixen el pa o si mengen peix. El que compta és aconseguir, almenys una estona, deixar de banda les diferències i apropar-se els uns als altres.
Quan Jesús s’acomiada dels deixebles es reparteixen el pa i beuen vi d’una mateixa copa. No es tracta només de pa i vi sinó de gestos i paraules que els ajuden a sentir-se a prop, a fer-se costat. Encara que no sempre resulta fàcil trobar el gest o la paraula més encertats en cada situació, és un treball de temps: ara un bon dia, ara una mirada, ara un petó.

Cuinar

Jo vull fer el pastís. Ah, molt bé, Bet.

T’agrada barrejar els ingredients poc a poc fins que no queda cap grumoll i escurar el pot per tastar com ha quedat la massa... És una sort poder trobar moments per fruir del que fas sense estar pendent de res més.
El dia a dia té les seves complicacions i també estones ben avorrides, si no fos per aquestes petites alegries la vida s’aniria tornant grisa i poc a poc perdríem la salut i les ganes de fer res.
L’alegria, la il·lusió, el bon humor, la felicitat que experimentem quan estem fent alguna tasca ens confirmen que allò que portem entre mans és valuós i que té sentit continuar-ho fent. Igualment quan algú ens fa una proposta si no el veiem mínimament animat ens fa sospitar: potser pensa que el seu projecte no té cap interès?
A les autoritats religioses els crida l’atenció que Jesús i els seus deixebles s’ho passin bé: es reuneixen per menjar i beure, no els fa res saltar-se alguns costums... El seu estat d’ànim indica que el seu projecte, malgrat els riscos que comporta, val la pena.
Saber acollir i aprofitar les alegries que la vida ens ofereix ens fa més forts, ens prepara per encarar les complicacions i les dificultats sense perdre el cap, perquè sabem distingir en cada situació què és important i què no.

Estar enfadada

Pff… no em facis riure que estic enfadada! Marta, noia.

Sí, els sentiments es barregen: hi ha qui plora de riure i qui riu perquè se’l mengen els nervis. Respira i dóna’t una mica de temps però no gaire: si se t’escapa el riure segurament no tens massa bones raons per continuar enfadada.
No vulguis mantenir una situació que ja està superada. És el moment de deixar enrere el passat, fes-ho. Molts cops penses que ja ho arreglaràs més endavant però no sempre la vida et pregunta per segona vegada què vols fer.
Jesús va predicar només uns pocs anys, de la gent que el va conèixer alguns no li van fer cas, altres van escoltar-lo i els va canviar la vida. Tots van tenir la mateixa sort, la diferència està en la forma de respondre. El més important és saber treure partit de les oportunitats que ens trobem.
Cada dia posa al teu abast moments únics que només tu pots aprofitar. Pots estar amb els amics? Queda’t al seu costat. Pots tocar la guitarra? Treu-la de la funda. Pots riure? Riu i deixa el mal humor...
El passat ja no es pot canviar, el futur encara no ha arribat. Només ara, en el present, tens l’ocasió de cercar la felicitat. Jesús diu als deixebles: feliços vosaltres de veure el que veieu, de viure el que viviu, de disposar de les oportunitats de que disposeu.

Endreçar

Bet, tens roba escampada per tota l’habitació. Després l’endreço.

Ja sé que viure la vida és més important que els vestits i posar al seu lloc tot el vestuari fa mandra. Però barrejats com els tens és molt fàcil que després no trobis la peça que busques.
Tu mateixa has organitzat com volies els records de campaments, els pòsters i els regals de les teves amigues que tens penjats a les parets de l’habitació. Aquest espai és teu i parla de tu i de les persones que t’estimes. T’has parat a pensar si la roba que hi ha a l’habitació també diu res de tu?
Hi ha algunes etapes de la nostra vida en què fàcilment tenim les idees regirades i se’ns fa difícil posar-les al seu lloc. Són moments importants de canvi i convé anar pas a pas. No vulguis córrer per fer veure que ho tens tot controlat. Les idees, sobretot les que es refereixen a tu mateixa, només es poden endreçar a poc a poc: de res serviria amagar-les com els mitjons bruts sota el llit o atapeir-les en qualsevol calaix.
Jesús parla d’una noia que tenia deu monedes de plata i en va perdre una. Preocupada per la moneda va netejar i ordenar tota la casa fins que la va trobar. Tu també hauràs de dedicar temps a fer endreça i descobrir entre tot el que et volta pel cap què és més important i no pots perdre de cap manera.

Parlar i parlar

T’he explicat l’excursió d’ahir? I el resultat de l’examen de química? I l’entrenament d’aquesta tarda? Sí, ja m’ho has explicat Marta.

Tens ganes d’explicar tot el que fas i de dir-hi la teva quan els altres parlen. És una mena força que no et deixa callar...
Hi ha temporades que necessitem més que se’ns escolti i se’ns tingui en compte, que quedi clar que hi tenim un lloc en aquesta història. Però no facis com la gent que parla per parlar, per fer-se veure i quedar bé o que atabala als altres per retenir la seva atenció i sentir-se el centre del món. Tampoc et dic que callis: la teva veu és imprescindible, no deixis de dir tot allò que només tu pots dir.
Però les paraules més valuoses neixen del fons de cada persona i no és fàcil deixar-les sortir. Fixa’t, quan obres una ampolla de cava primer surt la bromera i només després surt el vi. Tu també has de trobar la manera de fer-te sentir: potser de primer et vindran paraules buides, com bombolles que fan molt d’enrenou però no duren res, després poc a poc aniran rajant les paraules que poden omplir de sentit una conversa.
No et capfiquis pensant com ho diràs ni per assegurar que tothom t’escolta. Deixa’t portar per l’Esperit que anima els teus desitjos més profunds, confia i digues allò que hagis de dir.

Malalt

Pare, jo voldria haver estat malalt ahir; ara vull anar a jugar el partit. Joan això no es pot triar.

La vida ens porta novetats, també malalties, i cal acceptar-les tal com ens les trobem. Ja sabem que algunes no son bones però seria molt pitjor amagar-les i no reconèixer que hi son. No vulguis canviar de tema pensant què podria haver passat, mira de trobar com pots aprofitar el dia d’avui.
No t’agrada haver-te de quedar al llit. Jesús també té la seva llista de situacions que no li agraden: la tristesa, la injustícia, la pobresa, la fam, les persecucions... No és fàcil però cal aprendre a reconèixer el que està passant sense dissimular-ho: hi ha gent que pateix, hi ha guerres, hi ha malalties... Son realitats ben properes que d’una manera o altra ens afecten.
Jesús sorprèn a tothom i diu que hem de sentir-nos feliços perquè aquestes situacions poden capgirar-se. Potser tardarem un temps i haurem de superar moltes dificultats i ens caldrà confiar més enllà del que sembla raonable... però un bon dia descobrirem una vacuna contra tal malaltia, un altre dia els enemics es retrobaran i faran les paus, un altre dia vés a saber... Acceptar la realitat no vol dir conformar-se, és el primer pas per canviar-la.

Llevar-se

Bon dia Bet. No em vull llevar... estic cansada... deixa’m.

És important descansar i s’està bé al llit... per deixar-lo cal trobar un bon motiu. Pensa que algú t’està esperant.
Sense la teva presència avui hi hauria detalls que es trobarien a faltar. Sense el teu somriure, sense les teves paraules, sense la teva atenció... de ben segur que per algunes persones l’escola ja no seria la mateixa.
Tots tenim una forma de ser pròpia amb alguna qualitat que ens fa especials i únics. No podem deixar que quedi enterrada, dormint d’amagat. Allò que la vida ens ha donat és per compartir: obre els ulls, agafa aire, aixeca’t, surt de casa i deixa que els altres et trobin i puguin estar al teu costat. Parla, mou-te, riu, escolta, juga...
I després, al final del dia, atura’t un moment i repassa totes les experiències que has viscut amb les persones que t'has trobat: cada dia està ple de regals amagats que cal saber descobrir. T’adonaràs que no estàs sola, que hi ha més gent que es lleva cada matí disposada a aprofitar el temps, tan si plou com si fa vent, gent disposada a fer alguna cosa que valgui la pena, gent disposada a oblidar el cansament i el mal humor per estar al costat dels altres.

Autoritat

Marta, va. Haig de fer-ho perquè tu ho dius?

Decideix tu mateixa, però no deixis de fer el que sigui millor només per portar-me la contrària.
De petits fem cas als pares i ho fem convençuts que tenen tota la raó. Després descobrim que s’equivoquen, que no ho saben tot... i arriba el moment de plantejar-nos seriosament quin valor té la seva autoritat. Però no et confonguis: algunes vegades, quan no fas cas dels pares, només estàs comprovant quina força tens. I la força o el poder no són el mateix que l’autoritat.
El poder pot resoldre alguna qüestió pràctica. Només l’autoritat ens pot fer créixer. Tenen autoritat les persones amb experiència, que ens ajuden a entendre allò que desconeixem o que ens donen pistes per cercar què val més la pena. Escoltar l’autoritat que ho és de debò ens ajuda a ser com volem ser. Per això cal tenir molta cura a triar quina autoritat seguim.
Pere va conèixer Jesús un dia que estava cansat de no pescar res. Jesús li va proposar de tornar-ho a provar i va aplegar una pila de peix. Pere va quedar admirat: ho deixà tot i se’n va anar amb ell. Però també va arribar un moment que Pere dubtà de Jesús i el va abandonar. Uns temps després mentre Pere pescava va adonar-se que Jesús tenia raó i, ara sí, va seguir-lo i no el va deixar mai més.