Vull un regal!

Pare, vull que em compris aquest cotxe ara mateix! Calma, Joan.

Sí, quan veiem una cosa que ens agrada creiem que el nostre benestar depèn d’ella i voldríem assegurar-nos que serà nostra del tot. Però no està clar que la felicitat i el benestar depenguin de les coses. Molt sovint la felicitat depèn de la forma en com ens les mirem.
Jesús explica que la fe obre els ulls i permet veure millor el nostre món: fixeu-vos com creixen les flors del camp, no fan res i Déu les vesteix amb les robes més boniques; si mireu bé descobrireu que a vosaltres Déu també us ha fet una pila de regals, els teniu al davant i no us n’adoneu.
Els arbres, els rius, les muntanyes i també els amics o les nostres capacitats... són tants regals que potser trigaràs tota una vida a anar-los descobrint i traient-ne partit. No corris i vés-los obrint d’un en un, assaboreix-los amb tota la calma i t’adonaràs de perquè valen la pena. Alguns fa molt de temps que els desitges, altres segurament no els has demanat... però tots, tots, et poden ajudar a cercar la felicitat si els saps rebre, aprofitar i deixar que siguin, finalment, un regal per a altres.

Cuidar els amics

Jo també vull un monopatí. Però, Bet: què en faràs tu d’un monopatí?

Sí, Bet, tu saps estar atenta a les persones que t’estimes: ets capaç de posar-te a fer coses que no et venen gens de gust si t’ho proposen els amics. És una sort trobar persones com tu que sempre estan a punt. Però per estimar no cal fer tot el que fan els altres, ni seguir totes les modes.
Jesús avisa els seus deixebles: no actueu pensant en què us diran o per agradar a la gent que us està mirant, busqueu només allò que sabeu que està bé. I afegeix: sentireu veus que us diran heu d’anar cap aquí o heu d’anar cap allà, vosaltres no deixeu que us atabalin.
Tu has de saber ser tu mateixa i fer allò que creus que has de fer. No et conformis amb quedar bé, busca de fer realitat allò que has descobert que val la pena. Dir allò que penses o fer una proposta diferent da la dels teus amics pot resultar difícil, però també és una bona manera de cuidar les amistats: als amics de debò els agradarà saber quins són els teus autèntics sentiments.

Estar sola

Marta, puc passar? Deixa'm sola!

Hi ha moments que ens costa estar sols, i en canvi, d'altres no volem estar acompanyats. Però la soledat tot sovint se'ns omple de gent.
Els records de persones que ens han posat de mal humor o de gent que estimem i volem veure aviat se'ns presenten a qualsevol hora i ocupen la nostra atenció. Nosaltres mirem de pensar què volem dir-los o en esforcem per fer-los fora, però cal prendre'ns-ho amb calma, en el nostre silenci hi ressona tota la nostra vida.
Una bona manera d'estar per totes aquestes persones que ens acompanyen és fer-ne pregària: donar gràcies pels qui estimem, pels qui ens hem trobat avui, pels qui estan al nostre costat, pels qui trobem a faltar… Els nostres sentiments necessiten fer-se sentir, deixem-los parlar sense por.
Sí, en la pregària la gent se'ns fa molt propera… tant que ens podem sentir contrariats: què fer amb aquells amb qui no ens entenem? Jesús convida a perdonar quan fem pregària. El silenci ens permet mirar les persones amb uns altres ulls… i podem canviar la nostra actitud i disposar-nos a tornar a començar.
El silenci i la soledat ens ofereixen noves oportunitats: val la pena aprofitar-les.

Creure

On és l'àvia? Uf! Quina pregunta Joan!

Les seves cendres les hem deixat al cementiri, però no hi ha un lloc exacte on sigui l'àvia: totes les persones que la vam conèixer en guardem els records i per això l'àvia també s'està allà on nosaltres ens estem.
Alguna vegada potser t'adonis que estàs fent una cosa que ella et va ensenyar, o et trobaràs en alguna situació que et farà pensar en ella... i és que hi ha moltes maneres de descobrir que l'àvia continua a prop nostre. Després de la mort de Jesús els seus amics també van descobrir que estava al seu costat: quan feien camí, quan es reunien per sopar junts...
L'àvia, com Jesús, ha cercat què calia fer i ha lluitat per fer-ho i, malgrat passar per mals moments, no ha deixat de buscar la manera d'estimar... Creiem que les seves vides no s'han perdut sinó que les han donades per fer feliços els qui han estat a prop seu. Creiem que les seves vides continuen tenint sentit i ens ajuden a fer camí a nosaltres. Per tot això també creiem que han ressuscitat, Jesús i tots els amics que l'han seguit com l'àvia, perquè Déu no deixa que res de bo es perdi, encara que en alguns moments ens puguem sentir tristos o desconcertats.

Lluitar cada dia

Papa, quan sigui gran vull fer lluita lliure. No sé Joan...

És cert que t’agrada molt l’esport: jugues a futbol, segueixes el bàsquet, t’interessa el hokei, fas bicicleta, vas d’excursió... només et falta la lluita lliure. Però, ben mirat, no cal que t’esperis a ser gran per lluitar. Fixat-hi bé i t’adonaràs que a cada moment hi ha reptes a vèncer.

Hi ha dies que el repte és llegir i entendre un escrit, altres dies el combat passa per resoldre un problema de matemàtiques, o enllestir una feina pesada sense perdre el bon humor... Però tu ja saps què és aguantar i no rendir-se al cansament: és la única manera de poder arribar al cim de la muntanya. Plantar cara a les dificultats quan es presenten ens fa créixer.

Jesús quan convida a seguir-lo avisa: per anar al seu costat cal estar a punt per esforçar-se i lluitar sense tenir ni un lloc per descansar. Només d’aquesta forma es pot arribar a aconseguir allò que es vol.

Amb Jesús també descobiràs que aquesta lluita no va contra ningú, i que si no et rendeixes fàcilment és molt possible que trobis bons amics que vulguin fer camí amb tu.

Dir-ho tot

No et diré tot el que penso… que t’enfadaries. D’acord Marta.

Està bé que t’adonis de les conseqüències que poden tenir les teves paraules abans de dir-les, encara que hi ha algunes qüestions que convé trobar la manera de parlar-les.

Hi ha algú que no s’enfada mai diguis el que diguis i li parlis en el moment que li parlis... Abraham li va demanar que rectifiqués, Jonàs va queixar-se del que havia fet i Jesús va preguntar-li el per què de la seva soledat... Es tracta de Déu.

Ell està present al racó més profund i amagat de tu mateixa, potser alguna vegada puguis endevinar la seva proximitat, i coneix les teves paraules abans que tu hi comencis a pensar. Per a Ell no hi ha secrets, sempre li pots parlar clar.

Si et decideixes a parlar-li demana, queixa’t, explica, dóna gràcies... Descobriràs que la conversa es va concentrant poc a poc en les qüestions que més t’importen i no et costarà gens deixar de banda algunes ximpleries que et molesten. Parlant amb Déu cada cop et pots acostar més a tu mateixa i això et farà més lliure, menys preocupada pel que pensin els altres i més capaç de dir ben dit allò que de debò vulguis dir.

Dir no

Marta, pots ajudar-me a fer el sopar? No penso fer-ho.

Les persones som diferents i veiem les coses des del nostre punt de vista. A voltes convé dir no: hi ha situacions que no ens agraden i propostes que no ens convencen.

Però quan dius que no a tot i tot et sembla malament ja no es tracta d’una qüestió de llibertat personal sinó que és un símptoma clar que la teva vida passa per una època de canvis importants. Això és propi de l’adolescència, encara que t’hi tornaràs a trobar en altres moments de la vida.

Per fer el teu camí no n’hi ha prou amb deixar clar allò que no et sembla bé. Poc a poc has d’anar descobrint quines coses t’interessen. Potser tardis a aconseguir-ho, et sentis sola i notis que els teus sentiments canvien ràpidament i et fan dubtar de tot... però quan trobis allò que desitges de debò deixaràs de sentir la necessitat de dir no o de cridar fora d’aquí i descobriràs que ets capaç de tenir molta paciència i que estàs disposada a fer les feines més difícils.

Com els deixebles ho van sentir davant de Jesús, sentiràs que una persona o un grup de persones, uns estudis, o algun repte et crida amb força i et diu vine... i t’adonaràs que fa molt de temps que ho estaves cercant i que tens moltes ganes de dir sí.

La roba m'ha quedat petita

Mira què m’he comprat a les rebaixes. Més roba, Bet? La que tenia m’ha quedat petita!

A voltes les nostres idees també ens queden petites i hem de buscar-ne de noves. De petits ens resulta molt fàcil d’acceptar tot allò que ens expliquen de Jesús i de Déu. Després ens adonem que no tot és tal com ho havíem entès...

La fe de debò comença quan decidim per nosaltres mateixos seguir Jesús. Un bon dia llegint o escoltant el que va fer i va dir descobrim unes paraules que semblen adreçades a nosaltres, com si les acabés de dir ara mateix mirant-nos als ulls. I ens posem en marxa. Amb ell, poc a poc, descobrim qui som i què volem, i se’ns obren els ulls per veure què ens està demanant el nostre món.

Amb el temps en adonem que Jesús s’ha convertit en una persona important per nosaltres... Encara que caminar amb ell no és fàcil i demana un esforç: les seves paraules ens desperten una vegada i una altra i ens animen a provar de fer allò que creiem impossible. Però pitjor seria tenir por i conformar-se, com si encara fóssim petits, amb que d’altres ens diguin què hem de fer. Les paraules de Jesús -després de tants anys- continuen vives i tenen la força de fer-nos créixer.

Final del partit

L’àrbitre xiula, aixeca les mans i diu: aneu-vos-en en pau. No Joan, l’àrbitre no diu això.

És difícil sentir què diu l’àrbitre al final del partit i ens ho hem d’imaginar… Encara que no estaria gens malament que el partit acabés amb bons desitjos pels jugadors. De fet es passa l’estona mirant que hi hagi pau.

Jesús s’assembla una mica als àrbitres: s’esforça perquè les persones visquin en pau. Ell no crida ni alça la veu, no es desfà de la gent que li demana un favor sinó que els atén, anima a confiar i a fer nous passos endavant... El seu tracte fa possible que les persones se’n vagin en pau. La pau que la gent descobreix amb Jesús és un punt de partida immillorable per a iniciar qualsevol camí que valgui la pena.

No té sentit esperar la pau, ella és sempre amb nosaltres. Jesús només ens en fa memòria. N’hi ha prou amb deixar d’avergonyir-nos quan descobrim el fort desig de pau que bull dins nostre. Fer-li cas no és una debilitat o un deixar fer, és esforçar-se per escoltar, posar confiança, donar un cop de mà... malgrat el cansament, el mal humor o les tensions.

Riure

Ui! que maca que vas, Marta. No fa cap gràcia!

Hi ha moments que va bé prendre’s les coses que ens passen amb humor. Fixa’t que moltes situacions serioses ens fan riure: la mirada d’un noi que t’agrada fa que se t’escapi una riallada... quan no sabem què dir provem de somriure... I és que riure transforma: fa amables les situacions greus, fa lleugers els moments difícils.

Jesús a vegades fa servir l’humor: quan parla del premi que rebran els qui els segueixin parla de noves cases, de nous germans i germanes, de camps, i també de persecucions... Les persecucions són un premi? Això és ironia, dir el contrari del que és. La ironia té molta força, pot fer mal a les persones, però també pot ajudar veure diferent la realitat i canviar-la.

Els evangelistes, quan ens descriuen la detenció i la condemna a mort de Jesús, ens expliquen que el van coronar d’espines i que el saludaven com si fos un rei. D’entrada, això ens pot entristir: Jesús s’ho devia passar molt malament... Però pels deixebles, que el van descobrir viu, recordar aquestes escenes té també la seva ironia: tot allò que deien els soldats en broma, s’ha fet realitat, per a moltes persones avui Jesús és més important que qualsevol rei.

Les feines petites

A mi sempre em toca parar taula! Va Bet.

Tot sovint els altres ens demanen que els ajudem a fer una feina, o que els acompanyem a tal lloc, o que els expliquem una cosa que no saben... són gestos senzills que podem fer sense gaire esforç. Amb el pas del temps t’adones que algunes demandes es repeteixen: és que els altres confien en tu.

Aquestes petites tasques, encara que simples, són les que més costen. De fet moltes vegades no les volem fer perquè les trobem poc importants. Resulta molt més fàcil imaginar que quan hi hagi una urgència o un gran problema reaccionarem de forma ràpida i decidida i no ens costarà gens de plantar-li cara. Però no és cert: qui no sap estar atent als detalls de cada moment mai no arribarà a estar preparat per respondre a cap gran responsabilitat. Qui no escolta els amics cada dia: com sabrà quan tenen un problema? Qui mai ha provat de fer una truita: com arribarà a saber fer un pastís?

Jesús s’alegra dels que saben tenir cura d’aquests serveis que posen a prova dia rere dia la seva generositat. Només aquells que són fidels en les responsabilitats més petites estan a punt per respondre a les situacions excepcionals.

Anar a dormir

Va Marta. No, no vull anar a dormir encara.

Sembla que els esdeveniments més interessants succeeixen de nit: és el moment de compartir secrets i de fer tot allò que no es pot fer durant el dia. Fer-se gran és quedar-se desperta quan els altres van a dormir i descobrir aquest món misteriós.

Jesús tenia un amic, Nicodem, que aprofitava la nit per anar-lo a trobar. Nicodem no es conformava amb tot el que ja coneixia i tenia moltes ganes de saber més. Jesús li va explicar una nit que per poder arribar a ser adult de debò li calia tornar a néixer. Et vols fer gran? Preparat per tornar a néixer.

Néixer vol dir deixar enrere una etapa i començar-ne una de nova. De primer, sentiràs la il·lusió de la novetat, després potser t’entristeixi haver deixat enrere algunes coses o tindràs la sensació que estàs perduda com si caminessis a les fosques; però, poc a poc, si confies en tu mateixa i saps triar allò que més desitges podràs orientar-te en la nit i descobrir el nou dia. La nit és una mena de pas intermedi: atrau i convida a deixar enrere el dia que ha passat però en prepara un de nou amb nova llum i noves experiències... la nit és la porta que cal travessar per començar a ser tu mateixa.

Castigar

Ho he fet jo... va, castiga’m. No Joan.

Quan alguna cosa no ens surt bé ens posem de mal humor, de vegades fins i tot tenim ganes que ens renyin, que ens castiguin, o de fer enfadar tothom i fer que tot empitjori... com si trencar-ho tot pogués amagar allò que no ha anat bé.

Sí, les persones volem desfer-nos de les experiències desagradables, però no és veritat que tot vagi malament. Molt sovint quan intentem eliminar tot allò que ens desagrada de nosaltres o dels altres també fem malbé algunes coses que valen la pena.

Una vegada a Jesús li van portar una persona perquè la castigués. Jesús no va dir res. Tothom va quedar en silenci. El silenci és una bona ocasió per pensar amb calma: gairebé sempre hi ha algun aspecte que podem valorar positivament i no havíem vist fins ara, o algun record que ens ajuda a veure amb uns altres ulls la situació. La gent va anar marxant sense insistir en el càstig. Jesús al final només va dir una cosa: canvia.

Els càstigs solen contribuir a fer més gran el mal i el patiment. Fer valdre l’oportunitat de canviar és l’única forma de plantar cara al que va malament i superar-ho.

El llum encès

Bet! Què? T’has deixat el llum encès.

Antigament no era gens fàcil disposar de llum durant la nit i calia estar ben preparat per poder encendre alguna mena de foc quan feia falta. Avui, en canvi, tot ens sembla molt senzill i ens hem acostumat a tenir llum sempre que volem. Encara que també convé saber-la utilitzar sense malgastar energia.

Jesús parla algunes vegades de persones que necessiten llum per descobrir allò que estan cercant o per anar a trobar algú que arriba de nit. I és que amb una bona il·luminació es poden resoldre moltes dificultats. Altres vegades Jesús parla que les persones també tenim una mena de llum i que, quan no la deixem amagada, ens ajuda a descobrir allò que realment val la pena dels altres. És com la llanterna que fem servir quan sortim d’excursió: enfoquem aquí o allà per trobar un camí o buscar una peça de roba dins la motxilla.

Constantment hi ha persones que passen pel nostre costat, si les enfoquem amb la nostra mirada sense presses podrem veure molts detalls amagats: qui s’esforça, qui està ajudant, qui estima, qui està aprenent... I tot això ens descobreix una força secreta que empeny molta gent a fer camí endavant. No serà la força de Déu?

Els secrets

Va... explica’m-ho, jo també vull saber de què parlàveu. Un moment, Bet.

Quan endevinem una conversa interessant tota la resta deixa de tenir valor i només ens preocupa saber de què s’està parlant: pot ser una notícia, una xafarderia o un secret...

Molts busquem saber més i llegim llibres, consultem arxius, preguntem als experts o provem de viure noves experiències. Constantment la vida ens fa preguntes i no ens podem conformar amb les respostes que fins ara teníem.

Però un dia descobrim que no ho podem saber tot, que hi secrets o misteris que no podem resoldre per més que investiguem: hi ha preguntes que potser mai podrem respondre del tot. Davant d’aquesta descoberta alguns, desanimats, deixen de buscar; altres volen trobar solucions que els ajudin a viure tranquils. Jesús avisa els seus deixebles: us diran que la solució és aquí o que és allà o que tal persona ho sap tot, però no us deixeu enganyar... L’única resposta bona és seguir buscant.

Déu ningú no l’ha vist mai, tampoc sabem el que cada persona pot arribar a fer... són secrets dels que mai tindrem una explicació clara, però que ens animen a continuar cercant i a descobrir novetats que mai hauríem imaginat.

Queixar-se

Mira mare: m’he fet mal! Doncs jo encara més, mare! Apa Joan.

Quan et fas mal va bé trobar algú. El que ha passat ja no es pot canviar i trobar una veu amiga ajuda a refer-se’n. Una qüestió ben diferent és aprofitar-se de tenir un problema per cridar l’atenció.

Una vegada un malalt que no podia caminar es queixava a Jesús: “No puc fer res, ningú m’ajuda.” Jesús va respondre-li de forma sorprenent: “Camina”. Ho va provar, es va aixecar i caminava. Estava curat.

Potser algú creurà que era millor haver atès aquell malalt... encara que així mai hagués arribat a caminar. Jesús el fa reaccionar: no pots caminar, prova de fer-ho. I la seva situació es capgira. Deixa de ser una víctima, un pobre desvalgut, i passa a ser el protagonista d’una transformació.

Ja n’hi ha prou de queixar-se o de pensar quina sort que tinc d’estar malalt, ara hauran d’ajudar-me... qui vulgui ser deixeble de Jesús que no busqui ser servit sinó que s’esforci per descobrir què pot fer. Jesús celebra moltes vegades la fe de les persones que estan disposades a fer el primer pas per buscar una solució. Tenir fe és tot el contrari de tenir interés a ser una víctima.

Fer-se pesat

Pare ets un pesat: vols que siguem perfectes?

Pesat potser sí. Perfectes no. Perfecte vol dir acabat i tancat i la vida és novetat i procés. Les persones sempre estem fent camí i cal no aturar-se: no donar res per sabut, estar atents al que passa... Més d’una vegada ens caldrà renunciar a les nostres idees sobre què és perfecte per poder continuar fent passos endavant.

Jesús ho té molt clar: ell no busca persones que ja ho saben tot i ja ho fan tot bé. Ell cerca persones disposades a caminar i aprendre. Tot sovint convida a observar, a adonar-se de què està passant, a descobrir detalls dels que la gent no s’adona. Per entendre Jesús no n’hi prou amb escoltar-lo cal provar d’avançar al seu costat. Ell diu a les persones que volen saber més: seguiu-me, veniu i ho veureu.

Jesús mateix aprèn pas a pas: no sempre troba les respostes a la primera i algunes vegades ha de rectificar les seves idees, altres vegades s’admira de reaccions que no havia previst... Viu pendent del que passa i sap veure més enllà dels problemes i les dificultats, les oportunitats que es presenten.

Més defectes

He descobert un altre defecte! Tu també Marta?

Quan sopem junts tothom busca que l’escoltin i li facin cas: comentar què s’ha fet durant el dia, explicar un acudit, entendre les coses abans que els altres o saber veure algun defecte que els altres no veuen... tot ajuda a fer-se sentir i a rivalitzar per l’audiència familiar.

Els evangelis ens parlen que la gent mirava de cridar l’atenció de Jesús: alguns l’anaven a trobar de nit, altres s’enfilaven als arbres o a les teulades, o cridaven amb totes les seves forces... Jesús sempre respon a la gent que el busca amb interès i mai no es desentén de les seves inquietuds: tot al contrari els anima a fer passos endavant, a canviar, a provar noves solucions. Ell mateix és una persona inquieta. Però tot aquest enrenou només té sentit si serveix per construir un ambient més just i més respectuós. Jesús només calla quan li demanen que actuï contra alguna persona.

Segurament per tot això Pau, a les seves cartes, anima a rivalitzar per donar-se mostres d’afecte, a lluitar per ser els primers a ajudar als altres, a inquietar-se només per allò que ens fa millors.

Provar de fer una cosa nova

Tens por de fer les coses malament, Joan?

Abans de començar és millor aturar-se a pensar. Provar de fer una cosa nova fa por i encara més tornar-ho a intentar quan no ens han sortit bé la primera vegada... Tot i que, per més que pensis i hi dones voltes, no entendràs ni coneixeràs res si no ho proves de fer.

Jesús va tenir uns amics, ell mateix els va proposar que el seguissin i fessin el que ell feia: vivien amb ell, viatjaven al seu costat, escoltaven les seves explicacions, l’ajudaven... Però tot i estar sempre a prop seu van trigar molt a entendre’l i es van equivocar unes quantes vegades.

Quan van detenir Jesús i el van condemnar a mort alguns van tenir por i van fugir, altres van provar de restar al seu costat sense gaire encert. Però al final, van ser aquest amics, els que havien provat de seguir-lo fins al final, els que van explicar a tothom qui era i què volia Jesús. Sense ells avui potser ningú no coneixeria Jesús. Els valents no son els qui mai tenen por, els valents son els qui continuen fins al final encara que saben que les coses potser no sortiran bé.

Els defectes

Has descobert un defecte... Molt bé Bet! I ara, què?

A mesura que et vas fent gran la teva intel·ligència et permet descobrir cada vegada coses més interessants, trobar allò que està amagat i que altres no veuen, com ara alguns defectes o alguns enganys. Però també t’adonaràs que la intel·ligència no ho pot resoldre tot. Col·leccionar defectes et fa més llesta però t’allunya dels altres i de tu mateixa: justifica el teu mal humor, et dóna arguments per fer la guitza...

Els defectes, els dels altres i també els teus, són com alguns pesats dels que parla l’evangeli que se t’enganxen i t’obliguen a fer quilòmetres i quilòmetres amb ells... Hauràs d’acostumar-t’hi i vigilar de no perdre el cap: els defectes fan sempre camí amb tu.

Només et queda una sortida: mirar de descobrir on és allò que fa bategar el teu cor amb més força i cercar-ho com qui cerca un tresor. No et conformis amb el que no t’agrada, però tampoc hi perdis el temps. Per fer camí et cal mirar més enllà: què et fa il·lusió, què estimes, què val la pena... perquè només així tindràs força per superar les ensopegades de cada dia.

Un cop de porta

T’enfades i et tanques a l’habitació amb un cop de porta, no Marta?

Tancar la porta és un gest molt clar: s’ha acabat. Tothom ho pot entendre. Alguns cops convé dir les coses de forma directa.

Moltes vegades no sabem ben bé perquè comencem una discussió o perquè una conversa es va complicant fins que se’ns fa difícil continuar. El que sí ens convé saber és quin valor té per nosaltres aquella conversa. Si és important aleshores se’ns planteja el repte de confiar i no tancar del tot la porta: podem aparcar el tema una estona per reprendre’l més endavant o buscar alguna alternativa.

Tota la vida de Jesús va consistir a obrir portes i buscar alternatives: donar conversa a persones mal vistes, ajudar els marginats a tenir una vida normal, escoltar els qui el volien veure, encara que fos a mitjanit o quan anava pel carrer... I, al final, quan el van detenir, el van maltractar i el van condemnar a mort ell va mantenir-se disposat a perdonar. És un cas extrem de confiança en les possibilitats que les persones s’entenguin i ens convida a deixar, sempre que puguem, les portes entreobertes.

La pilota

Vas demanar un pilota a Déu… com vols que no riguéssim, Joan?

No és fàcil saber què hem de demanar en la pregària i està bé pregar per alguna cosa que desitgem molt... però Déu no és com uns grans magatzems que tenen solucions per a tot.

Creiem que Déu ens escolta però poc a poc descobrim que Ell ens deixa fer. No ens dóna les solucions sinó que ens anima a buscar-les nosaltres mateixos. Ell ens ha donat les mans per construir, la llengua per parlar, la intel·ligència per investigar... tot allò que desitgem per a nosaltres i per als nostres amics, tot allò que demanem a la pregària, hem de treballar per aconseguir-ho.

Ja sé què diràs: això és molt difícil, ningú no m’ajuda! Com dius quan et toca endreçar l’habitació. Però sí, Déu ens ajuda. Fixa’t en Jesús com va passar-se la vida ajudant els altres. I avui hi ha també moltes persones que fan com Jesús: ens ensenyen, ens curen, ens animen... Totes aquestes persones que ens recorden Jesús, son la resposta de Déu. Gràcies a la seva manera de fer és com si Déu ens digués “Ànims, endavant”.

Parlar en públic

Et fa sentir incòmoda pregar en públic, Marta?

Quan fem pregària de debò deixem que parlin els nostres sentiments i dir el que sentim davant dels altres no sempre és fàcil: hi ha vegades que no tenim ganes de parlar-ne o no sabem com dir allò que volem dir. En aquests moments estar en silenci és una bona forma de pregar.

Pots callar, i tant que sí, però no has de deixar mai d’escoltar-te a tu mateixa i estar atenta a tots els sentiments que notes dins teu quan fas una estona d’aturada o de silenci. Aquestes estones de pau i tranquil·litat són un bon moment per tenir cura de tu: descobrir què t’interessa o et preocupa, què et fa il·lusió o por, quins són els teus somnis o què has de caviar... Tot això et servirà per saber qui ets i què vols, t’ajudarà a ser més tu mateixa. A través dels sentiments la vida et parla i la vida és la veu de Déu.

Un cop has après a fer camí amb tu també és bo trobar-se amb altres persones i compartir algunes il·lusions o preocupacions perquè tots, uns i altres, mirem d’encertar junts què ens diu la vida, què ens descobreix de Déu i com podem respondre-li.

Una mala notícia

Ahir va morir la mare de la Paula. Va ser una molt mala notícia, oi Bet?

Quan una persona jove es mor pensem en totes les coses que encara podia haver fet: sembla que no pugui ser veritat i que la seva vida hauria de continuar… En aquests moments ens adonem que la vida és fràgil i potser ens venen ganes de queixar-nos i dir que no hi estem d’acord.

I fem bé de queixar-nos: ens estimem la vida i no volem que es perdi, ni la nostra ni la de les persones que coneixem. Per això ens hem d’esforçar a mantenir la vida i cuidar-la: conservar el record de les persones que ens han deixat, continuar els projectes que elles han començat i mirar d’aprendre del que hem viscut al seu costat per assegurar que res d’important de la seva vida no s’ha perdut.

Hi ha moments en que estem tristos i que les coses no van com nosaltres voldríem, però creiem que Déu està sempre al nostre costat i que malgrat tot ens anima a continuar. Si estem atents podem descobrir molts detalls que ens ajuden a fer camí: la telefonada d’una amiga, una feina que ens surt bé, els bons records… tot son missatges que ens conviden a buscar allò que ens pot fer feliços.