Parlar

Bet, s’ha fet molt tard. M’he quedat parlant amb els amics.

Sembla que mai tenim prou temps per estar amb els amics. Quan creiem que ja ho hem dit tot algú treu un tema del que encara no s’ha parlat. I a l’hora d’acomiadar-nos ja pensem quan podrem tornar-nos a trobar: sempre queda alguna cosa per fer o algun lloc on anar.
Tota la nostra vida és una llarga conversa: feta de moments feliços i de silencis, feta de gestos de complicitat i d’estones de distanciament, feta d’estimació i de temes pendents...
Com més ens coneixem més descobrim aspectes desconeguts, com més fem més ens adonem del que encara no hem fet. Vés a saber si aquest camí que queda per recórrer no desperta el nostre desig de trobar-nos: un desig infinit que sempre ens porta més i més enllà.
Tal vegada la força infinita d’aquest desig sigui una força divina. Potser Déu mateix parla silenciosament en la nostra conversa i desperta les nostres ganes d’estar junts i manté viva l’il·lusió per superar les dificultats...
Al grup de Jesús li va passar això mateix: reunits sentien la seva força, el seu Esperit, molt de temps després de la seva mort, i notaven que no podien deixar de cercar junts i d’emprendre nous camins.

Sol, no

Queda’t, sense tu no em puc adormir. Joan, si sóc aquí al costat.

És cert que sols no podem fer gaire res. Sense algú que ens estimi i ens acompanyi mai no arribaríem a caminar, ni a saber parlar, ni a fer-nos grans...
Quan som petits resulta fàcil d’acceptar aquesta dependència, quan creixem ens costa més. Els passos difícils rarament els podem fer sols. Necessitem els altres, encara que sigui de lluny i en forma de record.
La nostra vida és part d’una gran xarxa i, fins i tot quan caminem sols pel desert més llunyà mai no estem sols: portem la roba que altres han teixit o els ensenyaments que ens han transmès. Cadascú de nosaltres és un món ple de les persones que ens acompanyen. Vivim gràcies a elles i a la vegada tenim a les nostres mans les seves vides.
Això ens fa fràgils: algú pot aprofitar-se d'aquesta interdependència. Però això també dóna valor a l’estimació sincera.
Sense mi no podeu fer res, deia Jesús als seus deixebles... i sense els amics i sense la família i sense tantes i tantes persones que ens han acompanyat. Jesús parla avui per boca de tots ells: sense mi no podries fer res. I gràcies a tots ells hem arribat a ser qui som, a caminar per nosaltres mateixos sense por.

Pensar

Ja ho he pensat! Molt bé però no tinguis pressa Marta.

El pensament ens pot enganyar: un cop veiem clara una idea creiem que tot ja està resolt. I quantes hores de feina o d’espera poden quedar encara abans d’aconseguir fer-la realitat!
Pensar ens fa sentir poderosos: podem explicar els successos més complicats o calcular la força que cal per moure una muntanya... Però per arribar a fer-ho, no n’hi prou amb pensar: ens cal estar disposats a córrer alguns riscos.
Un cop comencem un projecte i ens trobem amb la realitat cara a cara o amb altres persones que pensen diferent, no tot és tant senzill. Cal estar disposat a fer camí pas a pas i aprendre a confiar en un mateix i ens els altres.
Acceptar que una cosa tan fàcil de pensar pugui costar tant d’aconseguir és un pas que ens fa ser adults. Ser adult no té res a veure amb l’edat sinó amb tenir fe, i en saber recolzar les pròpies decisions en la confiança i no en les pors. Només així es poden moure muntanyes. En això consisteixen els miracles: no a canviar la realitat amb un gest espectacular sinó a lluitar dia a dia. Ho diu Jesús moltes vegades: el miracle depèn de la fe, de la capacitat de tirar endavant malgrat no tenir-ho tot controlat.

Voluntària

Bet, on vas? Vaig a preparar la festa de la primavera.

Sí, és veritat, les coses més importants no es poden pagar amb diners: si no hi ha persones que hi dediquin el seu temps les festes no funcionen. I la primavera tampoc es pot comprar, és un regal que cada any ens trobem a les mans.
Nosaltres creiem que és Déu qui ens ho dóna tot generosament: els astres i els seus cicles, la llum, la terra, els arbres, les flors... encara que no cal creure en Ell per disfrutar-ho. Així són els regals: es donen sense condicions, confiant que qui el rebi en sabrà fer un bon ús.
Dedicar el teu temps a preparar una festa a l’escola també és una mena de regal. Per Jesús aquesta forma d’actuar, sense buscar beneficis immediats, contribueix a fer possible el Regne: una manera de viure que poc a poc empeny la construcció d’un món més just i més humà.
El Regne s’obre pas enmig del nostre món de forma silenciosa, avança sense que ens n’adonem. Són moltes les persones que, de forma amagada, contribueixen amb les seves aportacions a fer un món més humà. Encara que no creguin en Déu actuen com Ell: donen allò que tenen confiant que serà profitós per a qui ho rebi.

Berenar

Pare, ets el millor del món. Apa Joan.

Perquè t’he comprat una pasta sóc el millor del món? Coses més grans veuràs! Si t’hi fixes bé descobriràs que hi ha persones que donen molt més que una pasta o un caramel… perquè dediquen la seva vida al servei dels altres.
Hi ha persones que criden l’atenció: s’han fet famoses practicant l’esport o perquè apareixen als mitjans de comunicació o perquè s’han fet rics de forma espectacular... Aviat t’adonaràs que les persones que mereixen la teva admiració no són aquelles que esperen rebre les atencions dels altres sinó aquelles que saben compartir el seu temps, les seves il·lusions i les seves energies amb qui els necessita; i que, un dia i un altre, sense rendir-se, treballen per fer feliços els qui els envolten.
La felicitat, segons Jesús, consisteix en això: més a donar que a rebre. Difícilment podem arribar a ser feliços si no aprenem a donar. Si tot allò que sabem o podem fer es queda a les nostres mans, perd una gran part del seu valor. En canvi, tot allò que aconseguim posar a disposició dels altres perquè ells també en puguin treure partit, es multiplica: com l’aigua, que si queda estancada es pot fer malbé però si corre dóna vida.

Agrair

Gràcies! De res, Marta.

Hi ha gestos que no em costen gens de fer. És una sort. Altres sí que em resulten difícils i no sempre aconsegueixo respondre en el moment que convé. No sé per què és així, és un misteri. Només sé que les meves habilitats i la meva manera de respondre me les he trobat a les mans sense buscar-les.
Moltes experiències importants: l’amistat, l’amor, l’acompanyament d’algunes persones que ens ajuden, la nostra mateixa vida, Déu… no les podem obtenir pagant, ni per la força. Se’ns donen com un regal. Nosaltres podem acceptar-les, o rebutjar-les. Un cop acceptades sí que podem fer-les créixer, descobrir-hi nous aspectes… però inicialment no depenen de nosaltres, tampoc finalment: ni un instant podríem allargar-les pel nostre compte.
Per tot això cal saber donar les gràcies per tot el que ens anem trobant. No només dir gràcies, sinó deixar que les paraules desvetllin els nostres sentiments d’agraïment. És la manera d’acceptar i acollir el que la vida ens va donant. No es tracta de resignar-se sinó d’obrir les portes a la il·lusió i posar confiança en els dons que se’ns ofereixen. No deixis de donar les gràcies als qui t’envolten, donar les gràcies a la vida, donar les gràcies a Déu...

Marxar de casa

Endreça’t l’habitació, Joan. Sempre haig de fer el que tu dius: no vull viure més en aquesta família!

Jo també ho he pensat algunes vegades: canviar de vida i començar-ne una de nova, o deixar l’Església quan veig alguns plantejaments que no em semblen gens evangèlics... Però estic convençut que molts reptes importants només els puc afrontar fent camí amb altres. Encara que canviés de vida o de comunitat, visqués amb qui visqués, no podria deixar de treballar aquestes qüestions.
Jesús convida els deixebles a parlar clar, a resoldre les seves diferències, a cercar, si cal, l’ajuda d’altres... perquè no quedin qüestions pendents entre ells. Tu també en algun lloc has de fer aquest aprenentatge: en la família, en la colla d’amics, en una comunitat...
La convivència provoca tensions però, sobretot, ens fa créixer, ens fa descobrir altres maneres de ser, ens ensenya que no som els únics que tenim raó i ens ajuda a acceptar que els altres enriqueixen la nostra vida. Trobar vies per compartir la vida amb els altres, malgrat no estar d’acord en tot, ens fa més persones.
Quan tot això no sigui possible, o hagi nascut una nova possibilitat de creixement, caldrà saber marxar... però de moment hi ha molta feina per fer.