L’evangeli com a proposta integral

La tasca dels evangelistes es pot interpretar com un repte literari, un esforç per parlar amb encert sobre Jesús i fer-nos arribar a través dels textos una imatge completa i viva de qui és Ell. El Jesús dels evangelis és més que un missatge o una idea, és una imatge de conjunt rica i complexa d’una persona original. El conjunt que van compondre diu molt més que una suma de paraules i gestos perquè evoca tota la persona de Jesús.
Hi trobem idees però també sentiments, i accions però també les reaccions que provoquen en els que l’envolten... I encara els evangelis resten oberts, incomplets, pendents del diàleg que Jesús estableix amb els lectors de cada època. L’evangeli no permet fer simplificacions ni treure conclusions massa precipitades: sempre hi ha un missatge renovat a punt per a qui els llegeix.
La presentació d’idees sol limitar-se a produir noves idees. Cal descobrir en els evangelis no només idees sobre Jesús sinó també dubtes, il·lusions, desitjos, propostes, sentiments... i deixar que motivin no només la reflexió sobre Jesús sinó també l’interès, l’admiració, la complicitat, el desconcert o l’alegria... fins que la trobada amb Jesús esdevingui una experiència viscuda, no només pensada.
Tampoc ens podem limitar a imitar les accions de Jesús. Si llegim l’evangeli i tot seguit pensem què he de fer? aviat tindrem dificultats: hi haurà alguna cosa que caldrà fer i l’evangeli no la diu o no podrem fer cas a tot el que hi trobem. Aleshores, com triar? La lectura dels evangelis pot esdevenir una pluja fina i constant que va amarant tota la nostra vida. Amb l’evangeli Jesús truca i ve a viure amb nosaltres. Si l’acollim i li donem temps la nostra vida es va familiaritzant amb els seus punts de vista, ens situa més enllà de la lletra i ens permet sentir, pensar i actuar segons el seu Esperit i actualitzar segons les necessitats dels temps que vivim la seva presència. Això ens posa en condicions de decidir i triar què fer i què no, què dir i què callar o quines novetats ens cal plantejar.
Potser mai no acabarem d’aprofundir integrament l’evangeli però podem llegir-lo de forma integral o conformar-nos amb una visió parcial, immediata i empobrida: d’idees a retenir o d’accions a fer. La segona opció és una simplificació que tendeix a falsificar-lo.

Teologia viva

Les reflexions teologiques han de partir de la vida i mirar d’il·luminar-la per tornar als afers del dia a dia amb interès renovat. Aquest recorregut fa que la recerca teològica sigui viva, de la vida i per a la vida. El gran perill de la teologia és creure que la vida només és pensament, fet que empobreix notablement les idees, infla l’orgull del qui les elabora i sol acabar cansant als altres amb camins impossibles. Certament la vida és pensar però no només pensar.
Cal tenir molta cura d’assegurar que el pensament, la reflexió teològica i la recerca espiritual estiguin connectats amb els sentiments i les accions, amb les experiències i la vida quotidiana. És la única forma de proposar camins de creixement possibles, és la única manera de no anar perdut. Els evangelis son el referent més clar de com ha de ser una teologia viva. Les reflexions, propostes i reptes que contenen deuen el seu valor al fet d’estar íntimament lligats a la vida de Jesús de Nazaret.

Cercar Déu en la vida de cada dia

Els profetes d’Israel sabien trobar pistes sobre Déu en la vida quotidiana. Un ametller, una olla bullint, un embaràs, un desengany... als ulls del profeta tot esdevé un motiu i una via per parlar de Déu i per provar de seguir-lo de prop.
Jesús mateix va fer servir el llenguatge narratiu i poètic, amb exemples i paràboles tretes de la vida diària, molt més sovint que l’exposició o la reflexió sobre idees abstractes. I encara algunes idees que Jesús planteja solen aparèixer enmig d’un diàleg, d’una trobada personal tu a tu.
Cal que la recerca teològica sigui menys abstracte i més lligada a la vida concreta, menys d’idees i més de persones, menys del despatx i més del camí, menys dogmàtica i definida i més oberta i líquida: atenta a les situacions que es van presentant sense un pla previ ni una estructura predeterminada.
Val la pena continuar l’esforç literari dels evangelistes. Una tasca primordial dels quals va ser oferir un context per a les paraules i els gestos de Jesús que ells havien rebut. Quines il·lusions o neguits tenen les persones que es troben amb Jesús? Quines situacions socials o personals viuen? Quins sentiments i reaccions desperta la seva intervenció?... Només descobrint les experiències i situacions que envolten les paraules i els gestos de Jesús podem aprofundir el seu sentit.
Més que comentar o repetir l’evangeli cal narrar situacions i descriure ambients on les paraules i els gestos de Jesús puguin ressonar amb força i fer-se vives i properes, contextos actuals on els textos evangèlics puguin revelar el seu sentit o, al menys, una part d’ell.

Acabar

No tens res més a dir, pare? Perquè quan comences... Ja acabo Bet.

He mirat de parlar de qüestions que em semblen importants. És clar que se me’n poden acudir més... però sé que a partir d’un cert moment ja no es diu res de nou i es comença a repetir idees.
També sé per experiència, que amb poques paraules es pot dir molt. Les paraules escrites després d’una recerca seriosa -com les de l’evangeli- diuen coses noves a cada persona que les llegeix. Fins i tot, un mateix hi pot descobrir detalls nous quan se les tornar a mirar al cap d’un temps.
Les paraules tenen vida: estan carregades de sentiments i de records. També tenen la força de fer somniar, de desvetllar els nostres desigs. No és estrany, doncs, que trobem paraules que ens transmeten calidesa, confiança, alegria, il·lusió... i tinguem ganes de viure i fer nostre tot allò que ens comuniquen.
Aquesta força que ens sedueix, que ens convida a viure amb més intensitat, que ens anima a cercar, a créixer, a arriscar-nos, o que ens crema per dintre quan veiem que es maltracta la vida... no té límits. Tothom pot sentir-la. Jesús la compara al vent que bufa i empeny de forma imprevisible. És l’Esperit, l’alè de Déu, que omple de vida totes les persones i et permet escriure cada dia noves pàgines de la teva història.

Mirar la lluna

On ets Marta? Aquí, provo de fotografiar la lluna.

Sola, de nit, sota el cel, concentrada en la lluna... Després de tot el dia d’anar amunt i avall és una bona manera d’aturar-se i respirar. Jesús també sortia sovint de nit a la muntanya tot sol.
Assaboreix aquesta pau. En la quietud de la natura pots sentir com la vida t’acarona. Deixa que la sensació de confiança et vagi fent seva. No tinguis pressa per marxar. Demà quan tornis a estar ficada en mil feines recorda que cal ben poca cosa per ser feliç.
És veritat que mirant la lluna no es fa avançar cap projecte ni s’aconsegueix prendre cap gran decisió. Però gràcies a aquestes estones de serenor les persones ens trobem amb nosaltres mateixos, amb els nostres fonaments,  i això ens fa més forts per donar passos endavant quan és el moment.
La serenor Déu la regala als qui la busquen. Déu ens ho dóna tot sense demanar res a canvi. Ell és el fonament de tot encara que resta en silenci i ens deixa a nosaltres el protagonisme. Ell confia en nosaltres: ha posat la vida a les nostres mans. Algunes vegades, potser poques, podràs endevinar la seva presència enmig de la quietud. No tinguis por, deixa’t abraçar per la seva pau.

Vull ser

Jo vull ser futbolista i també bomber. Pas a pas ho aniràs aclarint Joan.

Ara per ara, fas bé de fixar-te en les persones: és la millor manera d’aprendre. Segur que trobaràs persones que t’ajuden a estimar allò que fan: l’esport, la defensa de la natura, el servei...
Una potser et sorprèn perquè té molta paciència, una altra perquè s’esforça constantment a millorar i encara una altra perquè mai no diu que no quan li demanen ajuda. Observa com actuen i prova de fer com elles. Si estàs atent també descobriràs els motius de la seva manera de ser: què les anima, què les preocupa, què els fa sentir alegria...
Conèixer aquestes persones et pot ajudar a trobar Jesús. Tots aquells que saben confiar i superar els moments de fracàs, que no tenen por d’estimar ni de ser com son, que saben ajudar als que s’ho passen més malament... són un bon retrat de Jesús. Fes com ells fan i podràs entendre com va viure Jesús.
A mesura que entris més i més en la seva forma de viure també podràs descobrir quin és el Déu que l’anima. El Déu de Jesús és el Déu de la vida: una vida plena, esperançada, per a tots sense distinció. Segueix Jesús i ho veuràs clar: aprendràs a estimar la vida, aprendràs a estimar les persones... I aleshores facis el que facis segur que encertaràs.

Espavilar-se

He perdut les claus de casa. I com t’ho has fet per dinar, Bet? He anat a casa l’àvia.

Les claus tenen poc valor per elles mateixes: son importants per les portes que poden obrir. Encara que saber trucar també obre portes.
Aconseguir allò que volem depèn dels mitjans de que disposem. Però no busquis fora: les claus estan en tu mateixa. Saps buscar alternatives a les situacions que no et satisfan, saps anar a trobar les persones i demanar-los allò que necessites. Quan actues així és molt difícil dir-te que no.
Estigues a punt: amb el temps trobaràs situacions noves i hauràs de cercar nous mitjans. No és cap mal. Les dificultats ens ensenyen i ens fan créixer. El perill més aviat són les coses fàcils d’obtenir, ens enganyen i ens fan creure que el nostre esforç no és necessari. Però res no s’aconsegueix sense esforç. De tot això Jesús en diu saber entrar per la porta estreta, també en podríem dir la porta difícil, la que ens demana més atenció.
Espavila’t per aconseguir els teus objectius però sobretot no perdis l’interés per les persones que t’envolten: elles també fan camí amb tu, també cerquen d’obrir-se pas. L’atenció, el diàleg, l’estimació... son les claus que et permeten avançar amb elles, les úniques que val la pena de fer servir.