Màgia

Què bé que ho fa aquest mag, oi Marta?

Al principi la màgia ens deixa bocabadats. Més endavant descobrim que hi ha truc i això ens decep. Però ben aviat ens sentim més admirats encara: com ho fa? com pot resultar tan fàcil una maniobra tan difícil?
Quan ens expliquen algun miracle de Jesús d’entrada tot sembla molt clar. Però després ens comencem a fer preguntes: és un truc de Jesús o és una idea bonica per enganyar la gent? Seria tan fantàstic que tot és pogués resoldre amb un joc de màgia!
Però Jesús no fa màgia, ell més aviat es complica la vida per fer costat a les persones que el necessiten: cura en dissabte que era un dia que no es podia treballar, toca els malalts o els morts que estava prohibidíssim...
Els miracles de Jesús no ens haurien de sorprendre tant: l’Evangeli mateix explica que altres persones del seu temps també en feien de miracles. Allò que més crida l’atenció de Jesús és la seva facilitat per acostar-se a la gent que tothom dóna per perduda i la senzillesa de les seves solucions: tingues fe, aixeca’t...
Per Jesús els temes més difícils es resolen amb els gestos més senzills. Donar la mà o fer una pregunta és suficient per superar la por i la incomprensió i fer desaparèixer les convencions socials que mantenen les persones en la marginació.

Pobres

Ecs! Què fa aquest senyor dins del contenidor? Està buscant què pot aprofitar, Joan.

Hi ha persones que no tenen feina, ni diners i tenen greus dificultats per satisfer les seves necessitats de cada dia. Per anar passant com poden regiren els contenidors d’escombraries cercant roba o menjar.
La seva situació no és fàcil de resoldre. Encara que avui algú els pugui ajudar segurament demà tornaran a estar igual. Per això pot semblar que la pobresa no té solució i ens hi acabem acostumant.
Però els que viuen al marge de la societat són els primers que va anar a cercar Jesús. El Regne que ell anuncia és per a tothom i cal començar per acollir i integrar els que han quedat fora. Sense ells no és possible caminar tots junts cap a una societat més justa.
Els pobres, els marginats, els que no compten tenen una dignitat que cal acceptar. Donar-los el que ens sobra, per més generosos que siguem, sempre és poc perquè els manté on són i només compten per fer-nos quedar bé.
Jesús els dedica allò que és més personal i propi de cadascú: el seu temps. Aquesta és l’única forma de començar a superar el seu aïllament. És molt difícil que algú pugui seguir el camí de Jesús si no té tractes amb pobres, amb necessitats d’alguna mena, amb marginats…

No menjar

Marta, a dinar. No vull…

Ningú no passa gana tenint la nevera plena... tu rai que pots triar. Tot i que deixar de menjar perquè estàs enfadada no sé si és una gran idea. Jesús planteja que fer dejuni no justifica posar mala cara ni voler cridar l’atenció. Segurament que el mal humor tampoc és un bon motiu per fer dejuni.
Passar gana voluntàriament només pot tenir algun sentit si és per aconseguir alguna millora: guarir una malaltia o tractar una molèstia... Els mals ja venen sols sense buscar-los.
Hi ha altres causes molt més serioses que també forcen les persones a no menjar. El repartiment injust de la riquesa en el nostre món, la destrucció que provoquen les guerres o l’abandonament de cultius tradicionals per altres de més valor per a l’exportació... fan passar fam a milions de persones. Si vols entendre la seva situació tal vegada sigui interessant saber què se sent amb l’estomac buit.
Fer penitència o sacrificar-se no té cap valor per si mateix o si no ens acosta més als altres. Sentir la gana de prop hauria de ser el primer pas per voler cercar un món més just, un món on les riqueses siguin realment compartides per tots. Encara que això vulgui dir que tu i jo tindrem la nevera més buida.

Anar de pressa

Adéu. Ja has dinat, Bet? Sí, no menjo postres, tinc pressa!

Vés, no facis tard, aprofita el temps… però recorda que viure amb intensitat no vol dir córrer sense parar. Per assaborir la vida cal fer com amb els menjars més saborosos: paladejar-los poc a poc i deixar que alliberin un darrera l’altre tots els gustos i les olors que amaguen.
Jesús va sempre d’un lloc a l’altre i s’atura molt poques vegades, només ho fa per fer pregària o per menjar amb els amics. Seure junts a taula fa possible trobar un moment per a cada cosa: per riure i parlar d’anècdotes i també per tractar les qüestions més delicades o profundes.
La gent creu que quan més bé ens ho passem més ràpid corre el temps. No hi estic del tot d’acord: quan estem bé el temps passa poc a poc i podem treure tot el partit de cada instant. Aprofita qualsevol ocasió per deixar que el ritme de la vida s’alenteixi, comparteix la teva taula i podràs descobrir tota la riquesa que té la vida...
Jesús quan parla del Regne també s’imagina una gran taula parada en la que hi cap tothom. Cada vegada que ens aturem a menjar junts comencem a fer realitat el seu somni d’un món més humà, un espai i un temps en els que compten les persones per davant de tot.

Avorriment

Estic avorrida: no sé què fer? Marta ja ets grandeta.

Jo també he passat estones sense saber què fer quan tenia la teva edat... i més endavant. D’entrada està bé que té n’adonis: és millor sentir aquest buit que no pas amagar-lo. Encara que avui sembla que calgui evitar a tot preu les sensacions incòmodes i arreu hi ha música, imatges en moviment o entreteniments que distreuen la nostra atenció... Tapar l’avorriment no és el mateix que superar-lo.
La vida té els seus ritmes que van i venen. I hi ha diverses formes d’estar sense fer res. Quan ja ho tens tot fet i t’atures, descanses. Quan estàs esperant per començar algun projecte nou, t’inquietes. I quan estàs descansada i encara no has trobat què fer, t’avorreixes. L’avorriment és un temps mort que pot servir per reunir forces i plantejar com cal continuar el partit.
Jesús parla d’un propietari que va a la plaça de bon matí a cercar treballadors i contracta tothom que hi troba, hi torna al migdia i encara contracta més gent i a la tarda també hi va i els envia a la seva vinya. El Déu de Jesús convida contínuament a l’acció: estigues atenta i mira de descobrir si la teva vida t’està convidant a treballar en alguna vinya on faltin mans.

Parlar sol

Pare, per què parles sol? Mira Joan... parlo amb mi.

Pensar és parlar amb un mateix: repasso el que m’ha passat o imagino què vull fer. Si no m’aturo de tant en tant i paro atenció a les mil coses que estic fent em perdo. Jesús convida a aquells que volen seguir-lo a revisar si estan a punt abans de posar-se en marxa de qualsevol manera i quedar-se a mig camí.
Però fas bé d’estranyar-te que parli sol. Quan algú es queda capficat en les seves idees cada vegada està més lluny de tot i de tothom. I aleshores, per més que s’hi esforci mai no arriba a entendre res. Si no dialoguem la nostra salut mental està en perill.
Moltes respostes només es poden trobar parlant amb els altres. Per fer-ho ens cal escoltar les seves idees, reconèixer el valor dels seus punts de vista i acollir amb respecte i interès les seves opcions. La nostra reflexió, per important que sigui, sempre serà limitada; el diàleg, en canvi, sempre és capaç d’obrir nous horitzons.
Per tot això no és possible seguir Jesús en solitari: ell es deixa trobar quan dos o tres es troben, quan dos o tres decideixen seguir-lo junts, quan som capaços d’anar més enllà dels nostres plantejaments i dels nostres projectes personals.

Inici de curs

Joan, què tal el teu nou mestre? Bé, ja em comença a agradar.

Perfecte: per aprendre és més important el mestre que la matèria. De moltes explicacions només en fem cas per l’interès que ens desperta la persona que ens les dóna.
Cada persona és una història única i irrepetible, i les experiències viscudes omplen d’accents originals les seves paraules. Ningú no pot dir exactament el mateix que un altre perquè en la veu de cadascú hi ressonen records i sentiments particulars.
També en les paraules de Jesús hi ressona la seva vida i els records que ens han arribat dels amics que van fer camí amb ell ens ajuden a entendre-les. Sense passar pels llocs per on ell va passar, ni trobar-se amb les persones amb qui es va trobar, ni respondre com va fer-ho ell davant de les dificultats... cap altre persona podria haver dit el que ell va dir.
És la força i l’atractiu de la seva vida, viscuda fins al final, la que fa riques i valuoses les seves paraules. I si no anem a la recerca de qui és Jesús, de quina vida dóna vida a les seves paraules, no les podrem entendre.
La vida de Jesús ens parla de Déu i de nosaltres com ningú no ho ha fet mai, però també com podria arribar a fer qualsevol que seguís el seu camí.