Anar de pressa

Adéu. Ja has dinat, Bet? Sí, no menjo postres, tinc pressa!

Vés, no facis tard, aprofita el temps… però recorda que viure amb intensitat no vol dir córrer sense parar. Per assaborir la vida cal fer com amb els menjars més saborosos: paladejar-los poc a poc i deixar que alliberin un darrera l’altre tots els gustos i les olors que amaguen.
Jesús va sempre d’un lloc a l’altre i s’atura molt poques vegades, només ho fa per fer pregària o per menjar amb els amics. Seure junts a taula fa possible trobar un moment per a cada cosa: per riure i parlar d’anècdotes i també per tractar les qüestions més delicades o profundes.
La gent creu que quan més bé ens ho passem més ràpid corre el temps. No hi estic del tot d’acord: quan estem bé el temps passa poc a poc i podem treure tot el partit de cada instant. Aprofita qualsevol ocasió per deixar que el ritme de la vida s’alenteixi, comparteix la teva taula i podràs descobrir tota la riquesa que té la vida...
Jesús quan parla del Regne també s’imagina una gran taula parada en la que hi cap tothom. Cada vegada que ens aturem a menjar junts comencem a fer realitat el seu somni d’un món més humà, un espai i un temps en els que compten les persones per davant de tot.

Avorriment

Estic avorrida: no sé què fer? Marta ja ets grandeta.

Jo també he passat estones sense saber què fer quan tenia la teva edat... i més endavant. D’entrada està bé que té n’adonis: és millor sentir aquest buit que no pas amagar-lo. Encara que avui sembla que calgui evitar a tot preu les sensacions incòmodes i arreu hi ha música, imatges en moviment o entreteniments que distreuen la nostra atenció... Tapar l’avorriment no és el mateix que superar-lo.
La vida té els seus ritmes que van i venen. I hi ha diverses formes d’estar sense fer res. Quan ja ho tens tot fet i t’atures, descanses. Quan estàs esperant per començar algun projecte nou, t’inquietes. I quan estàs descansada i encara no has trobat què fer, t’avorreixes. L’avorriment és un temps mort que pot servir per reunir forces i plantejar com cal continuar el partit.
Jesús parla d’un propietari que va a la plaça de bon matí a cercar treballadors i contracta tothom que hi troba, hi torna al migdia i encara contracta més gent i a la tarda també hi va i els envia a la seva vinya. El Déu de Jesús convida contínuament a l’acció: estigues atenta i mira de descobrir si la teva vida t’està convidant a treballar en alguna vinya on faltin mans.

Parlar sol

Pare, per què parles sol? Mira Joan... parlo amb mi.

Pensar és parlar amb un mateix: repasso el que m’ha passat o imagino què vull fer. Si no m’aturo de tant en tant i paro atenció a les mil coses que estic fent em perdo. Jesús convida a aquells que volen seguir-lo a revisar si estan a punt abans de posar-se en marxa de qualsevol manera i quedar-se a mig camí.
Però fas bé d’estranyar-te que parli sol. Quan algú es queda capficat en les seves idees cada vegada està més lluny de tot i de tothom. I aleshores, per més que s’hi esforci mai no arriba a entendre res. Si no dialoguem la nostra salut mental està en perill.
Moltes respostes només es poden trobar parlant amb els altres. Per fer-ho ens cal escoltar les seves idees, reconèixer el valor dels seus punts de vista i acollir amb respecte i interès les seves opcions. La nostra reflexió, per important que sigui, sempre serà limitada; el diàleg, en canvi, sempre és capaç d’obrir nous horitzons.
Per tot això no és possible seguir Jesús en solitari: ell es deixa trobar quan dos o tres es troben, quan dos o tres decideixen seguir-lo junts, quan som capaços d’anar més enllà dels nostres plantejaments i dels nostres projectes personals.

Inici de curs

Joan, què tal el teu nou mestre? Bé, ja em comença a agradar.

Perfecte: per aprendre és més important el mestre que la matèria. De moltes explicacions només en fem cas per l’interès que ens desperta la persona que ens les dóna.
Cada persona és una història única i irrepetible, i les experiències viscudes omplen d’accents originals les seves paraules. Ningú no pot dir exactament el mateix que un altre perquè en la veu de cadascú hi ressonen records i sentiments particulars.
També en les paraules de Jesús hi ressona la seva vida i els records que ens han arribat dels amics que van fer camí amb ell ens ajuden a entendre-les. Sense passar pels llocs per on ell va passar, ni trobar-se amb les persones amb qui es va trobar, ni respondre com va fer-ho ell davant de les dificultats... cap altre persona podria haver dit el que ell va dir.
És la força i l’atractiu de la seva vida, viscuda fins al final, la que fa riques i valuoses les seves paraules. I si no anem a la recerca de qui és Jesús, de quina vida dóna vida a les seves paraules, no les podrem entendre.
La vida de Jesús ens parla de Déu i de nosaltres com ningú no ho ha fet mai, però també com podria arribar a fer qualsevol que seguís el seu camí.

La força

No és tan fort el teu Déu? Potser sí, potser no, Bet.

Però m’agrada que diguis el meu Déu. Sí, el Déu de Jesús és un Déu de persones, ni d’idees, ni de temples, ni d’estructures de poder... és un Déu que està molt a prop i es fica imperceptiblement per tot els racons de la nostra vida.
Tot i que la seva presència és feble: qualsevol petita ombra pot amagar-lo. De fet hi ha molta gent que viu sense parar-hi esment. Encara que tampoc cal ser un especialista per trobar-lo: qui sap fer-se preguntes i escoltar què li diu la vida està a punt per descobrir-lo.
Aquest Déu no actua pel seu compte ni fa res per la força sinó que convida les persones a seguir-lo, a cercar, a descobrir allò que pot ser millor. Mirar d’endevinar què ens proposa
no és senzill: a voltes ens podem sentir desconcertats o incapaços de respondre i desitjaríem alguna cosa més que la remor silenciosa de la seva companyia.
Però qui prova de seguir el Déu de Jesús es troba amb forces quan creia que no en tenia i aquesta energia el fa capaç d’esperar i de confiar, de resistir en les situacions més dures i de recórrer els camins més llargs. I, amb el pas del temps, també esdevé fort per estar al costat dels altres sense fer soroll i acompanyar-los en el seu camí.

Caramels

Tens entrenament, Marta? No, avui hem quedat tot l’equip per anar a comprar caramels.

Molts projectes importants comencen per experiències que d’entrada semblen insignificants: comprar caramels juntes pot ser una bona idea per treballar el sentit d’equip.
Jesús relaciona tot sovint el gran projecte del Regne amb les coses més petites i amagades, com una llavor de mostassa o un tresor enterrat. Sense tenir bona cura de tots els detalls, fins i tot d’aquells que semblen poc importants, un equip no pot funcionar.
Un cop hem aprés a valorar aquests aspectes gairebé imperceptibles estem a punt per descobrir que també hi ha persones invisibles, que han quedat al marge i que no compten per a ningú: viuen als nostres carrers, surten rarament als mitjans de comunicació i formen part de la gran majoria de persones que no tenen recursos suficients per viure amb dignitat.
Sense tenir presents els problemes que fan la vida impossible a milers de persones una societat no va enlloc. Potser no podem arreglar-ho tot ara i aquí. Però, poc a poc, sí que podem fer-nos la idea que realment existeixen i anar fent petits gestos per reconèixer la importància que els correspon com a persones.

Il·lusionar-se

Pare, vols dir que no ets massa optimista?

Ja sé que fer-se il·lusions pot ser una manera de fugir de la realitat o de decebre’s quan els fets no responen a les expectatives… No voldria pas enganyar-vos ni animar-vos a patir.
Només sé que el futur és un misteri i que he de decidir ara com el vull encarar. Puc imaginar-me que tot serà un desastre i mirar de defensar-me’n o puc creure que hi ha tresors amagats i esforçar-me per trobar-los. Ja sé que moltes vegades no trobo allò que cerco i algun cop perdo la paciència... però també us vull dir que he estat molt feliç quan he pogut aprofitar les bones experiències que la vida ens ofereix: seure a taula amb els amics, escoltar en silenci la veu que parla dins meu, tornar a començar després d’un fracàs, encertar a com ajudar a algú que ho necessita...
I tot això només es pot viure si s’està disposat a acollir el futur amb il·lusió: com un nen que ho espera tot d’una festa o d’una excursió... Així ho planteja Jesús als qui cerquen el Regne. Però també sense ingenuïtats: el Regne té un cost. Es tracta d’una il·lusió guanyada dia a dia, sostinguda malgrat les dificultats, una il·lusió que neix de la convicció que val la pena confiar.