Pensar

Ja ho he pensat! Molt bé però no tinguis pressa Marta.

El pensament ens pot enganyar: un cop veiem clara una idea creiem que tot ja està resolt. I quantes hores de feina o d’espera poden quedar encara abans d’aconseguir fer-la realitat!
Pensar ens fa sentir poderosos: podem explicar els successos més complicats o calcular la força que cal per moure una muntanya... Però per arribar a fer-ho, no n’hi prou amb pensar: ens cal estar disposats a córrer alguns riscos.
Un cop comencem un projecte i ens trobem amb la realitat cara a cara o amb altres persones que pensen diferent, no tot és tant senzill. Cal estar disposat a fer camí pas a pas i aprendre a confiar en un mateix i ens els altres.
Acceptar que una cosa tan fàcil de pensar pugui costar tant d’aconseguir és un pas que ens fa ser adults. Ser adult no té res a veure amb l’edat sinó amb tenir fe, i en saber recolzar les pròpies decisions en la confiança i no en les pors. Només així es poden moure muntanyes. En això consisteixen els miracles: no a canviar la realitat amb un gest espectacular sinó a lluitar dia a dia. Ho diu Jesús moltes vegades: el miracle depèn de la fe, de la capacitat de tirar endavant malgrat no tenir-ho tot controlat.

Voluntària

Bet, on vas? Vaig a preparar la festa de la primavera.

Sí, és veritat, les coses més importants no es poden pagar amb diners: si no hi ha persones que hi dediquin el seu temps les festes no funcionen. I la primavera tampoc es pot comprar, és un regal que cada any ens trobem a les mans.
Nosaltres creiem que és Déu qui ens ho dóna tot generosament: els astres i els seus cicles, la llum, la terra, els arbres, les flors... encara que no cal creure en Ell per disfrutar-ho. Així són els regals: es donen sense condicions, confiant que qui el rebi en sabrà fer un bon ús.
Dedicar el teu temps a preparar una festa a l’escola també és una mena de regal. Per Jesús aquesta forma d’actuar, sense buscar beneficis immediats, contribueix a fer possible el Regne: una manera de viure que poc a poc empeny la construcció d’un món més just i més humà.
El Regne s’obre pas enmig del nostre món de forma silenciosa, avança sense que ens n’adonem. Són moltes les persones que, de forma amagada, contribueixen amb les seves aportacions a fer un món més humà. Encara que no creguin en Déu actuen com Ell: donen allò que tenen confiant que serà profitós per a qui ho rebi.

Berenar

Pare, ets el millor del món. Apa Joan.

Perquè t’he comprat una pasta sóc el millor del món? Coses més grans veuràs! Si t’hi fixes bé descobriràs que hi ha persones que donen molt més que una pasta o un caramel… perquè dediquen la seva vida al servei dels altres.
Hi ha persones que criden l’atenció: s’han fet famoses practicant l’esport o perquè apareixen als mitjans de comunicació o perquè s’han fet rics de forma espectacular... Aviat t’adonaràs que les persones que mereixen la teva admiració no són aquelles que esperen rebre les atencions dels altres sinó aquelles que saben compartir el seu temps, les seves il·lusions i les seves energies amb qui els necessita; i que, un dia i un altre, sense rendir-se, treballen per fer feliços els qui els envolten.
La felicitat, segons Jesús, consisteix en això: més a donar que a rebre. Difícilment podem arribar a ser feliços si no aprenem a donar. Si tot allò que sabem o podem fer es queda a les nostres mans, perd una gran part del seu valor. En canvi, tot allò que aconseguim posar a disposició dels altres perquè ells també en puguin treure partit, es multiplica: com l’aigua, que si queda estancada es pot fer malbé però si corre dóna vida.

Agrair

Gràcies! De res, Marta.

Hi ha gestos que no em costen gens de fer. És una sort. Altres sí que em resulten difícils i no sempre aconsegueixo respondre en el moment que convé. No sé per què és així, és un misteri. Només sé que les meves habilitats i la meva manera de respondre me les he trobat a les mans sense buscar-les.
Moltes experiències importants: l’amistat, l’amor, l’acompanyament d’algunes persones que ens ajuden, la nostra mateixa vida, Déu… no les podem obtenir pagant, ni per la força. Se’ns donen com un regal. Nosaltres podem acceptar-les, o rebutjar-les. Un cop acceptades sí que podem fer-les créixer, descobrir-hi nous aspectes… però inicialment no depenen de nosaltres, tampoc finalment: ni un instant podríem allargar-les pel nostre compte.
Per tot això cal saber donar les gràcies per tot el que ens anem trobant. No només dir gràcies, sinó deixar que les paraules desvetllin els nostres sentiments d’agraïment. És la manera d’acceptar i acollir el que la vida ens va donant. No es tracta de resignar-se sinó d’obrir les portes a la il·lusió i posar confiança en els dons que se’ns ofereixen. No deixis de donar les gràcies als qui t’envolten, donar les gràcies a la vida, donar les gràcies a Déu...

Marxar de casa

Endreça’t l’habitació, Joan. Sempre haig de fer el que tu dius: no vull viure més en aquesta família!

Jo també ho he pensat algunes vegades: canviar de vida i començar-ne una de nova, o deixar l’Església quan veig alguns plantejaments que no em semblen gens evangèlics... Però estic convençut que molts reptes importants només els puc afrontar fent camí amb altres. Encara que canviés de vida o de comunitat, visqués amb qui visqués, no podria deixar de treballar aquestes qüestions.
Jesús convida els deixebles a parlar clar, a resoldre les seves diferències, a cercar, si cal, l’ajuda d’altres... perquè no quedin qüestions pendents entre ells. Tu també en algun lloc has de fer aquest aprenentatge: en la família, en la colla d’amics, en una comunitat...
La convivència provoca tensions però, sobretot, ens fa créixer, ens fa descobrir altres maneres de ser, ens ensenya que no som els únics que tenim raó i ens ajuda a acceptar que els altres enriqueixen la nostra vida. Trobar vies per compartir la vida amb els altres, malgrat no estar d’acord en tot, ens fa més persones.
Quan tot això no sigui possible, o hagi nascut una nova possibilitat de creixement, caldrà saber marxar... però de moment hi ha molta feina per fer.

Un 9’75

He tret un 9’75 a l’examen de matemàtiques. Molt bé Marta. No, quina ràbia!

Volies treure un 10? No t’enfadis. La vida no consisteix en no equivocar-se mai sinó en aprendre dels errors. Si tot va bé rarament trobem res de nou. Tant en la vida personal com en la investigació científica totes les recerques comencen quan descobrim alguna errada o ens adonem que alguna cosa no ha anat com esperàvem.
Enrabiar-te o fer-te retrets a tu mateixa fa que només pensis en tu i perdis de vista els detalls que et poden ajudar a corregir allò que no ha funcionat. No converteixis les errades en una càrrega feixuga que t’impedeixi caminar.
Jesús parla a les persones que volen anar amb ell i ser els seus deixebles, i els diu que la seva càrrega és lleugera i suau allò que demana, que és benèvol i senzill de cor.
Tracta`t a tu mateixa com si fossis un mestre que exigeix sense pressionar: fixa’t en les errades i aprèn, no et demanis més que això. I actua també com una alumna atenta: no et preocupis del teu orgull ferit i sigues prou humil per acceptar el que la vida t’ha d’ensenyar. Si vols anar lluny de debò no esperis que surti tot bé a la primera.

És l'hora?

Pare, quina hora és? Fa cinc minuts que m’ho has preguntat Joan.

Jesús demana als deixebles que vetllin i estiguin a punt. Però no cal insistir tant: cada cosa té el seu moment. Vés amb els ulls ben oberts i quan sigui l’hora ja t’adonaràs que arriba el que estàs esperant.
No et preocupis ni et distreguis pensant què passarà d’aquí una estona o demà, i viu cada moment com si fos l’únic. Però tu ja saps com fer-ho. Què més et puc dir si tu ja vius cada gol que marques o cada ferida que et fas com si fos l’esdeveniment més important de l’any.
Quan siguis més gran tot això canviarà i potser et resultarà més difícil trobar motius d’entusiasme. Cada dia té les seves preocupacions però també té les seves sorpreses: no t’amaguis davant les dificultats i també podràs trobar tot allò de bo que la vida et va regalant. No deixis passar cap ocasió que pugui despertar el teu interès i viu amb tota la intensitat.
No et dic que les emocions et facin oblidar-ho tot, sinó que les visquis a fons i et portin a descobrir tots els matisos que té la vida més enllà del que es veu a primer cop d’ull. Cada moment és una oportunitat: cerca, aprèn, estima, riu, digues la teva...