És l'hora?

Pare, quina hora és? Fa cinc minuts que m’ho has preguntat Joan.

Jesús demana als deixebles que vetllin i estiguin a punt. Però no cal insistir tant: cada cosa té el seu moment. Vés amb els ulls ben oberts i quan sigui l’hora ja t’adonaràs que arriba el que estàs esperant.
No et preocupis ni et distreguis pensant què passarà d’aquí una estona o demà, i viu cada moment com si fos l’únic. Però tu ja saps com fer-ho. Què més et puc dir si tu ja vius cada gol que marques o cada ferida que et fas com si fos l’esdeveniment més important de l’any.
Quan siguis més gran tot això canviarà i potser et resultarà més difícil trobar motius d’entusiasme. Cada dia té les seves preocupacions però també té les seves sorpreses: no t’amaguis davant les dificultats i també podràs trobar tot allò de bo que la vida et va regalant. No deixis passar cap ocasió que pugui despertar el teu interès i viu amb tota la intensitat.
No et dic que les emocions et facin oblidar-ho tot, sinó que les visquis a fons i et portin a descobrir tots els matisos que té la vida més enllà del que es veu a primer cop d’ull. Cada moment és una oportunitat: cerca, aprèn, estima, riu, digues la teva...

Déu, una excusa

Déu és una excusa per explicar tot el que no sabem… Pot ser, Marta.

Déu s’ha fet servir per justificar tota mena de plantejaments: la conveniència d’una guerra o d’una condemna a mort, per assegurar el poder d’alguns o per donar una explicació a tot allò que no s’entenia.
Déu resta en silenci i sembla que es pugui dir qualsevol cosa en nom seu... potser Déu no és res més que un recurs de la nostra imaginació.
Hi ha moments que davant d’una injustícia, o d’una guerra, o de la pobresa sentim per dins una mena de cremor i notem amb força que cal fer alguna cosa, que no podem esperar que altres, o Déu, ho resolguin. És com si silenciosament i sense paraules se’ns cridés a l’acció.
Això mateix li va passar a Jesús: els cecs, els oprimits, els pobres, els malats... no podia estar-se de donar-los alguna resposta. I explicava que l’Esperit de Déu l’empenyia a fer-ho.
Els nostres desigs d’ajudar els altres i de fer una societat més justa neixen del més profund de nosaltres. Són tan profunds i tan seriosos que van més enllà de nosaltres mateixos, tan profunds que apunten cap a una dimensió infinita, la de Déu, i a la vegada tan seriosos que fan impossible qualsevol excusa.

No crec

Bet… Mira pare, això que m’expliques potser està bé, però jo no crec en Déu.

Sí. La fe no s’hereta com s’hereta el color dels ulls o la llargada de les cames. Tampoc és una qüestió que depengui de l’ambient familiar o dels amics. La fe és un tema que cadascú es troba a les mans i ha de decidir.
Espero que no et falti mai fe en tu mateixa: confiar és el punt de partida de gairebé tot. Espero també que puguis seguir confiant en els qui estem aprop teu i que no deixis de trobar persones que amb la seva vida et diuen de mil maneres que la vida val pena.
Fent el teu camí descobriràs que la vida t’ofereix alguns tresors que t’ajuden a viure més a fons. Per a moltes persones la fe és un d’aquests regals que anima a confiar més enllà del que veiem i del que sabem. Aquesta fe no ens estalvia dubtes ni dificultats però ens ajuda a no rendir-nos i a fer passos endavant.
També espero que puguis aprendre coses de Jesús, tan si creus com si no, és una persona que val la pena de conèixer. Alguns dels seus deixebles es queixen o se sorprenen que Jesús parli amb persones que no són del seu grup o del seu país... Jesús té paraules per a tothom, aprofita sempre que puguis per escoltar què et pot dir a tu.

Anar a missa

Bet, és l’hora d’anar a missa. A mi no m’agraden aquesta mena de celebracions.

Jesús també està en desacord amb algunes ofrenes i negocis que es fan al temple i critica els gestos exagerats de les persones que preguen en públic per fer-se veure. Ell mateix ni és sacerdot, ni té cap càrrec religiós.
I la seva religió és molt senzilla: prega en llocs solitaris, demana o agraeix amb paraules que tothom entén, convida a pregar d’amagat i anima a donar gràcies i confiar en Déu a cada moment i en qualsevol lloc.
Però Jesús també es reuneix amb els amics a casa d’algú o en mig del camp, parlen i mengen junts allò que tenen a mà. Els primers cristians també ho faran així: sense construir edificis religiosos, ni elaborar productes especials, ni llegir llargues pregàries... es troben per parlar de Jesús i recordar els seus gestos.
Trobar-te amb altres persones que també creuen permet fer camí junts: sempre hi coses a dir i coses a aprendre dels qui estan al teu costat. I fer festa és una bona manera de mantenir viu allò que creus, allò que esperes, allò que per a tu i per a tots és important...

No em sembla bé.

Què passa, Bet? Això, això i això no em sembla bé.

Tens bona vista, de seguida saps trobar què no funciona... però fixa't bé que per criticar has d'estar disposada a confiar.
La crítica actua com un medicament: la dosi adequada ens guareix la ceguesa i ens permet adonar-nos de què cal canviar, però una sobredosis altera la nostra percepció de la realitat: veiem només els defectes i perdem de vista les persones.
Un vegada Jesús va enviar els seus deixebles a predicar de poble en poble i els va recomanar que fossin astuts com les serps i confiats com els coloms... astuts o per adonar-se ben bé de tots els detalls però també confiats per saber estar a prop de tothom.
Criticar només té sentit quan confiem que les persones i les situacions poden millorar. La critica ens ajuda a detectar els problemes, la confiança, l'amistat, la solidaritat... ens permeten superar-los. No podem fer camí al costat de ningú sense comptar amb ell, acceptar-lo tal com és, reconèixer les seves possibilitats i valorar-li els aspectes positius.
Si ser crítica et fa posar en contra dels altres, atura’t, dóna’t temps per recuperar la pau i quan estiguis del millor humor allò que diguis segur que servirà.

Mai més

Marta, sóc la Bet, escolta... Jo no et vull veure mai més!

No cal que dediquem esforços a buscar la manera d’estimar els enemics... abans podem començar per no veure com a enemics els qui tenim a la vora.
Els governants i els poderosos tracten de dominar amb violència els qui tenen sota el seu poder, explica Jesús, però entre vosaltres no ha de ser així. Tot sembla més fàcil si tractem d’enemics els qui no s’ajusten als nostres desitjos i ens els traiem de sobre: silenciar la seva veu, limitar la seva presència o eliminar-los per sempre... Però un bon grup de problemes venen de creure que anul·lar els altres resoldrà les nostres dificultats.
Desacords sempre n’hi haurà. El seu pes depèn del sentit que els vulguem donar: podem fer-los servir per justificar la violència o podem provar d’encaixar-los.
Molts desacords no tenen solució i això resulta molest. Però no acceptar els conflictes és no acceptar els altres realment. En canvi, acceptar-los amb tanta serenitat com ens sigui possible permet fer camí: reconèixer les limitacions que tenim ens situa tu a tu davant del altres, sense excuses, i ens permet resoldre les qüestions que sí tenen solució.

Ganes de riure

Ja, ja, ja… Estàs content Joan?

M’agrada que riguis però no forcis el riure: hi ha moments que estem alegres pel que veiem i sentim però la rialla no ens acaba de sortir.
La rialla neix del fons de nosaltres, de molt al fons. És com si fóssim un pou que s’omple, un corrent subterrani fa pujar el nivell d’aigua amb força i l’aigua se sobreïx. Això és el riure, una onada que ens recorre el cos de baix a dalt i esclata. Alguns cops la rialla no té prou força i l’onada queda aturada, tal vegada estem tristos o tensos o passem per una mala temporada. Encara que ens esforcem a buscar-la no la trobem: la rialla és un regal que ens fa la vida, no depèn del tot de nosaltres.
Deixa que passi el temps i poc a poc aquesta aigua tornarà a néixer dins teu i t’omplirà la boca de crits i de rialles. Ho diu Jesús en el discurs solemne de les benaurances: vindrà dia que riureu. Sí, riure forma part del Regne que Jesús anuncia. Un Regne que és a prop i s’obre camí amb un somriure i pot néixer en les situacions més difícils o absurdes. Només cal deixar-li via lliure perquè es faci seus els nostres sentiments més profunds i ens renovi per dins com l’aigua renova la terra àrida.