Acabar

No tens res més a dir, pare? Perquè quan comences... Ja acabo Bet.

He mirat de parlar de qüestions que em semblen importants. És clar que se me’n poden acudir més... però sé que a partir d’un cert moment ja no es diu res de nou i es comença a repetir idees.
També sé per experiència, que amb poques paraules es pot dir molt. Les paraules escrites després d’una recerca seriosa -com les de l’evangeli- diuen coses noves a cada persona que les llegeix. Fins i tot, un mateix hi pot descobrir detalls nous quan se les tornar a mirar al cap d’un temps.
Les paraules tenen vida: estan carregades de sentiments i de records. També tenen la força de fer somniar, de desvetllar els nostres desigs. No és estrany, doncs, que trobem paraules que ens transmeten calidesa, confiança, alegria, il·lusió... i tinguem ganes de viure i fer nostre tot allò que ens comuniquen.
Aquesta força que ens sedueix, que ens convida a viure amb més intensitat, que ens anima a cercar, a créixer, a arriscar-nos, o que ens crema per dintre quan veiem que es maltracta la vida... no té límits. Tothom pot sentir-la. Jesús la compara al vent que bufa i empeny de forma imprevisible. És l’Esperit, l’alè de Déu, que omple de vida totes les persones i et permet escriure cada dia noves pàgines de la teva història.

Mirar la lluna

On ets Marta? Aquí, provo de fotografiar la lluna.

Sola, de nit, sota el cel, concentrada en la lluna... Després de tot el dia d’anar amunt i avall és una bona manera d’aturar-se i respirar. Jesús també sortia sovint de nit a la muntanya tot sol.
Assaboreix aquesta pau. En la quietud de la natura pots sentir com la vida t’acarona. Deixa que la sensació de confiança et vagi fent seva. No tinguis pressa per marxar. Demà quan tornis a estar ficada en mil feines recorda que cal ben poca cosa per ser feliç.
És veritat que mirant la lluna no es fa avançar cap projecte ni s’aconsegueix prendre cap gran decisió. Però gràcies a aquestes estones de serenor les persones ens trobem amb nosaltres mateixos, amb els nostres fonaments,  i això ens fa més forts per donar passos endavant quan és el moment.
La serenor Déu la regala als qui la busquen. Déu ens ho dóna tot sense demanar res a canvi. Ell és el fonament de tot encara que resta en silenci i ens deixa a nosaltres el protagonisme. Ell confia en nosaltres: ha posat la vida a les nostres mans. Algunes vegades, potser poques, podràs endevinar la seva presència enmig de la quietud. No tinguis por, deixa’t abraçar per la seva pau.

Vull ser

Jo vull ser futbolista i també bomber. Pas a pas ho aniràs aclarint Joan.

Ara per ara, fas bé de fixar-te en les persones: és la millor manera d’aprendre. Segur que trobaràs persones que t’ajuden a estimar allò que fan: l’esport, la defensa de la natura, el servei...
Una potser et sorprèn perquè té molta paciència, una altra perquè s’esforça constantment a millorar i encara una altra perquè mai no diu que no quan li demanen ajuda. Observa com actuen i prova de fer com elles. Si estàs atent també descobriràs els motius de la seva manera de ser: què les anima, què les preocupa, què els fa sentir alegria...
Conèixer aquestes persones et pot ajudar a trobar Jesús. Tots aquells que saben confiar i superar els moments de fracàs, que no tenen por d’estimar ni de ser com son, que saben ajudar als que s’ho passen més malament... són un bon retrat de Jesús. Fes com ells fan i podràs entendre com va viure Jesús.
A mesura que entris més i més en la seva forma de viure també podràs descobrir quin és el Déu que l’anima. El Déu de Jesús és el Déu de la vida: una vida plena, esperançada, per a tots sense distinció. Segueix Jesús i ho veuràs clar: aprendràs a estimar la vida, aprendràs a estimar les persones... I aleshores facis el que facis segur que encertaràs.

Espavilar-se

He perdut les claus de casa. I com t’ho has fet per dinar, Bet? He anat a casa l’àvia.

Les claus tenen poc valor per elles mateixes: son importants per les portes que poden obrir. Encara que saber trucar també obre portes.
Aconseguir allò que volem depèn dels mitjans de que disposem. Però no busquis fora: les claus estan en tu mateixa. Saps buscar alternatives a les situacions que no et satisfan, saps anar a trobar les persones i demanar-los allò que necessites. Quan actues així és molt difícil dir-te que no.
Estigues a punt: amb el temps trobaràs situacions noves i hauràs de cercar nous mitjans. No és cap mal. Les dificultats ens ensenyen i ens fan créixer. El perill més aviat són les coses fàcils d’obtenir, ens enganyen i ens fan creure que el nostre esforç no és necessari. Però res no s’aconsegueix sense esforç. De tot això Jesús en diu saber entrar per la porta estreta, també en podríem dir la porta difícil, la que ens demana més atenció.
Espavila’t per aconseguir els teus objectius però sobretot no perdis l’interés per les persones que t’envolten: elles també fan camí amb tu, també cerquen d’obrir-se pas. L’atenció, el diàleg, l’estimació... son les claus que et permeten avançar amb elles, les úniques que val la pena de fer servir.

Urgència

Pare, pare! Son les 3 de la matinada: què et passa Joan? Tinc set.

A mitjanit no es poden fer gaires reflexions, reaccionem d’esma i sense pensar, avancem a les palpentes guiats només per la veu que ens crida enmig de la foscor... un cop hem saltat del llit donar un got d’aigua no resulta gaire complicat.
Potser hauríem d’aprendre que amb això ja n’hi ha prou. No cal veure-ho tot clar, ni voler entendre què està passant... només deixar-nos guiar per les peticions que ens arriben. Ho sap bé Jesús: tot i que no som perfectes som capaços de donar coses bones a qui ens ho demana.
Donar una mica d’aigua, o deixar un llapis, o recollir un paper que ha caigut... potser et semblarà poc acostumat a les accions espectaculars que fan els herois dels dibuixos animats que tu imites enfilat sobre el sofà. Però aquestes petites accions van creant un ambient on tots podem viure millor, van fent possible que el Regne de Déu es noti molt a prop.
És difícil endevinar què vol Déu. Si esperem que ens parli i ens digui fes això o fes allò potser mai no el sentirem. En canvi és força senzill de descobrir què necessiten els qui estan amb nosaltres. La seva veu és la veu de Déu. Encara que estem descansant val la pena de respondre-hi sense perdre temps.