Perdre’s

Pare, tu sempre et perds. Sempre, sempre no, Joan.

Recordo que quan el meu avi sortia a passejar jugava a perdre’s. Era una bona manera de descobrir recons que no coneixia.
Encara que d’entrada sembla més fàcil seguir el mateix camí que han fet els altres hi ha algunes qüestions que només les pots resoldre tu mateix: a tu et pertoca descobrir qui ets i què vols. De ben poca cosa et poden servir els mapes en aquest cas. Per això és important recordar que tots tenim dret a equivocar-nos i mirar d’encertar la nostra ruta encara que per trobar-la hàgim de fer alguns quilòmetres de més.
Adonar-te de quines són les propostes que no et satisfan és un pas més per trobar què desitges de debò. De que et serviria arribar molt lluny si no vas cap a una direcció que realment t’interessa? Més val perdre temps i passar per alguna complicació si això t’ajuda a decidir.
Buscar el teu camí té alguns perills: algunes estones et pot semblar que no arribes enlloc, que estàs fent el ximple i que ningú t’entén. La mateixa família de Jesús va pensar que ell havia perdut el cap i que no sabia el que es feia, i el van anar a buscar per fer-lo tornar a casa. Però tothom que cerca acaba sabent cap on ha d’anar.

Insistir

Va pare… si us plau… va… per què no?... eh? Calma Bet.

Està bé insistir una i altra vegada sobre la mateixa qüestió. La constància és el recurs més poderós que tenim les persones: com la gota d’aigua que al final forada la roca. També Jesús fa cas a la gent que li demana alguna cosa amb insistència i lloa la constància d’algunes persones.
Però insistir no és fàcil. No es tracta només de demanar sinó també de posar confiança i de saber esperar sense exigir: esperar que els altres ens responguin, esperar que la vida ens doni allò que tant desitgem o esperar que nosaltres mateixos aconseguirem allò que ens hem proposat.
L’exigència ens posa de mal humor i fa l’espera insuportable, per breu que sigui. Només la confiança ens permet viure en pau: com si ja haguéssim obtingut allò que hem demanat, proposa Jesús.
Saber insistir és saber esperar. Moltes vegades n’hi haurà prou amb uns pocs segons de calma: restar en silenci, agafar aire i deixar-lo anar poc a poc mentre somriem. Altres vegades ens caldrà estar ben preparats perquè l’espera pot durar hores o potser anys... i no podem arriscar-nos a perdre pel camí totes les il·lusions i les bones raons que teníem en començar la nostra recerca.

Màgia

Què bé que ho fa aquest mag, oi Marta?

Al principi la màgia ens deixa bocabadats. Més endavant descobrim que hi ha truc i això ens decep. Però ben aviat ens sentim més admirats encara: com ho fa? com pot resultar tan fàcil una maniobra tan difícil?
Quan ens expliquen algun miracle de Jesús d’entrada tot sembla molt clar. Però després ens comencem a fer preguntes: és un truc de Jesús o és una idea bonica per enganyar la gent? Seria tan fantàstic que tot és pogués resoldre amb un joc de màgia!
Però Jesús no fa màgia, ell més aviat es complica la vida per fer costat a les persones que el necessiten: cura en dissabte que era un dia que no es podia treballar, toca els malalts o els morts que estava prohibidíssim...
Els miracles de Jesús no ens haurien de sorprendre tant: l’Evangeli mateix explica que altres persones del seu temps també en feien de miracles. Allò que més crida l’atenció de Jesús és la seva facilitat per acostar-se a la gent que tothom dóna per perduda i la senzillesa de les seves solucions: tingues fe, aixeca’t...
Per Jesús els temes més difícils es resolen amb els gestos més senzills. Donar la mà o fer una pregunta és suficient per superar la por i la incomprensió i fer desaparèixer les convencions socials que mantenen les persones en la marginació.

Pobres

Ecs! Què fa aquest senyor dins del contenidor? Està buscant què pot aprofitar, Joan.

Hi ha persones que no tenen feina, ni diners i tenen greus dificultats per satisfer les seves necessitats de cada dia. Per anar passant com poden regiren els contenidors d’escombraries cercant roba o menjar.
La seva situació no és fàcil de resoldre. Encara que avui algú els pugui ajudar segurament demà tornaran a estar igual. Per això pot semblar que la pobresa no té solució i ens hi acabem acostumant.
Però els que viuen al marge de la societat són els primers que va anar a cercar Jesús. El Regne que ell anuncia és per a tothom i cal començar per acollir i integrar els que han quedat fora. Sense ells no és possible caminar tots junts cap a una societat més justa.
Els pobres, els marginats, els que no compten tenen una dignitat que cal acceptar. Donar-los el que ens sobra, per més generosos que siguem, sempre és poc perquè els manté on són i només compten per fer-nos quedar bé.
Jesús els dedica allò que és més personal i propi de cadascú: el seu temps. Aquesta és l’única forma de començar a superar el seu aïllament. És molt difícil que algú pugui seguir el camí de Jesús si no té tractes amb pobres, amb necessitats d’alguna mena, amb marginats…

No menjar

Marta, a dinar. No vull…

Ningú no passa gana tenint la nevera plena... tu rai que pots triar. Tot i que deixar de menjar perquè estàs enfadada no sé si és una gran idea. Jesús planteja que fer dejuni no justifica posar mala cara ni voler cridar l’atenció. Segurament que el mal humor tampoc és un bon motiu per fer dejuni.
Passar gana voluntàriament només pot tenir algun sentit si és per aconseguir alguna millora: guarir una malaltia o tractar una molèstia... Els mals ja venen sols sense buscar-los.
Hi ha altres causes molt més serioses que també forcen les persones a no menjar. El repartiment injust de la riquesa en el nostre món, la destrucció que provoquen les guerres o l’abandonament de cultius tradicionals per altres de més valor per a l’exportació... fan passar fam a milions de persones. Si vols entendre la seva situació tal vegada sigui interessant saber què se sent amb l’estomac buit.
Fer penitència o sacrificar-se no té cap valor per si mateix o si no ens acosta més als altres. Sentir la gana de prop hauria de ser el primer pas per voler cercar un món més just, un món on les riqueses siguin realment compartides per tots. Encara que això vulgui dir que tu i jo tindrem la nevera més buida.

Anar de pressa

Adéu. Ja has dinat, Bet? Sí, no menjo postres, tinc pressa!

Vés, no facis tard, aprofita el temps… però recorda que viure amb intensitat no vol dir córrer sense parar. Per assaborir la vida cal fer com amb els menjars més saborosos: paladejar-los poc a poc i deixar que alliberin un darrera l’altre tots els gustos i les olors que amaguen.
Jesús va sempre d’un lloc a l’altre i s’atura molt poques vegades, només ho fa per fer pregària o per menjar amb els amics. Seure junts a taula fa possible trobar un moment per a cada cosa: per riure i parlar d’anècdotes i també per tractar les qüestions més delicades o profundes.
La gent creu que quan més bé ens ho passem més ràpid corre el temps. No hi estic del tot d’acord: quan estem bé el temps passa poc a poc i podem treure tot el partit de cada instant. Aprofita qualsevol ocasió per deixar que el ritme de la vida s’alenteixi, comparteix la teva taula i podràs descobrir tota la riquesa que té la vida...
Jesús quan parla del Regne també s’imagina una gran taula parada en la que hi cap tothom. Cada vegada que ens aturem a menjar junts comencem a fer realitat el seu somni d’un món més humà, un espai i un temps en els que compten les persones per davant de tot.

Avorriment

Estic avorrida: no sé què fer? Marta ja ets grandeta.

Jo també he passat estones sense saber què fer quan tenia la teva edat... i més endavant. D’entrada està bé que té n’adonis: és millor sentir aquest buit que no pas amagar-lo. Encara que avui sembla que calgui evitar a tot preu les sensacions incòmodes i arreu hi ha música, imatges en moviment o entreteniments que distreuen la nostra atenció... Tapar l’avorriment no és el mateix que superar-lo.
La vida té els seus ritmes que van i venen. I hi ha diverses formes d’estar sense fer res. Quan ja ho tens tot fet i t’atures, descanses. Quan estàs esperant per començar algun projecte nou, t’inquietes. I quan estàs descansada i encara no has trobat què fer, t’avorreixes. L’avorriment és un temps mort que pot servir per reunir forces i plantejar com cal continuar el partit.
Jesús parla d’un propietari que va a la plaça de bon matí a cercar treballadors i contracta tothom que hi troba, hi torna al migdia i encara contracta més gent i a la tarda també hi va i els envia a la seva vinya. El Déu de Jesús convida contínuament a l’acció: estigues atenta i mira de descobrir si la teva vida t’està convidant a treballar en alguna vinya on faltin mans.