Anar a missa

Bet, és l’hora d’anar a missa. A mi no m’agraden aquesta mena de celebracions.

Jesús també està en desacord amb algunes ofrenes i negocis que es fan al temple i critica els gestos exagerats de les persones que preguen en públic per fer-se veure. Ell mateix ni és sacerdot, ni té cap càrrec religiós.
I la seva religió és molt senzilla: prega en llocs solitaris, demana o agraeix amb paraules que tothom entén, convida a pregar d’amagat i anima a donar gràcies i confiar en Déu a cada moment i en qualsevol lloc.
Però Jesús també es reuneix amb els amics a casa d’algú o en mig del camp, parlen i mengen junts allò que tenen a mà. Els primers cristians també ho faran així: sense construir edificis religiosos, ni elaborar productes especials, ni llegir llargues pregàries... es troben per parlar de Jesús i recordar els seus gestos.
Trobar-te amb altres persones que també creuen permet fer camí junts: sempre hi coses a dir i coses a aprendre dels qui estan al teu costat. I fer festa és una bona manera de mantenir viu allò que creus, allò que esperes, allò que per a tu i per a tots és important...

No em sembla bé.

Què passa, Bet? Això, això i això no em sembla bé.

Tens bona vista, de seguida saps trobar què no funciona... però fixa't bé que per criticar has d'estar disposada a confiar.
La crítica actua com un medicament: la dosi adequada ens guareix la ceguesa i ens permet adonar-nos de què cal canviar, però una sobredosis altera la nostra percepció de la realitat: veiem només els defectes i perdem de vista les persones.
Un vegada Jesús va enviar els seus deixebles a predicar de poble en poble i els va recomanar que fossin astuts com les serps i confiats com els coloms... astuts o per adonar-se ben bé de tots els detalls però també confiats per saber estar a prop de tothom.
Criticar només té sentit quan confiem que les persones i les situacions poden millorar. La critica ens ajuda a detectar els problemes, la confiança, l'amistat, la solidaritat... ens permeten superar-los. No podem fer camí al costat de ningú sense comptar amb ell, acceptar-lo tal com és, reconèixer les seves possibilitats i valorar-li els aspectes positius.
Si ser crítica et fa posar en contra dels altres, atura’t, dóna’t temps per recuperar la pau i quan estiguis del millor humor allò que diguis segur que servirà.

Mai més

Marta, sóc la Bet, escolta... Jo no et vull veure mai més!

No cal que dediquem esforços a buscar la manera d’estimar els enemics... abans podem començar per no veure com a enemics els qui tenim a la vora.
Els governants i els poderosos tracten de dominar amb violència els qui tenen sota el seu poder, explica Jesús, però entre vosaltres no ha de ser així. Tot sembla més fàcil si tractem d’enemics els qui no s’ajusten als nostres desitjos i ens els traiem de sobre: silenciar la seva veu, limitar la seva presència o eliminar-los per sempre... Però un bon grup de problemes venen de creure que anul·lar els altres resoldrà les nostres dificultats.
Desacords sempre n’hi haurà. El seu pes depèn del sentit que els vulguem donar: podem fer-los servir per justificar la violència o podem provar d’encaixar-los.
Molts desacords no tenen solució i això resulta molest. Però no acceptar els conflictes és no acceptar els altres realment. En canvi, acceptar-los amb tanta serenitat com ens sigui possible permet fer camí: reconèixer les limitacions que tenim ens situa tu a tu davant del altres, sense excuses, i ens permet resoldre les qüestions que sí tenen solució.

Ganes de riure

Ja, ja, ja… Estàs content Joan?

M’agrada que riguis però no forcis el riure: hi ha moments que estem alegres pel que veiem i sentim però la rialla no ens acaba de sortir.
La rialla neix del fons de nosaltres, de molt al fons. És com si fóssim un pou que s’omple, un corrent subterrani fa pujar el nivell d’aigua amb força i l’aigua se sobreïx. Això és el riure, una onada que ens recorre el cos de baix a dalt i esclata. Alguns cops la rialla no té prou força i l’onada queda aturada, tal vegada estem tristos o tensos o passem per una mala temporada. Encara que ens esforcem a buscar-la no la trobem: la rialla és un regal que ens fa la vida, no depèn del tot de nosaltres.
Deixa que passi el temps i poc a poc aquesta aigua tornarà a néixer dins teu i t’omplirà la boca de crits i de rialles. Ho diu Jesús en el discurs solemne de les benaurances: vindrà dia que riureu. Sí, riure forma part del Regne que Jesús anuncia. Un Regne que és a prop i s’obre camí amb un somriure i pot néixer en les situacions més difícils o absurdes. Només cal deixar-li via lliure perquè es faci seus els nostres sentiments més profunds i ens renovi per dins com l’aigua renova la terra àrida.

Fer preguntes

Però per què... explica’m per què? Què vols saber Bet?

Els nens petits pregunten per què per atreure l’atenció dels grans. És un joc que no s’acaba mai: cada resposta provoca un altre per què. Els grans es pregunten per què quan un fet els costa d’acceptar, de vegades tampoc hi ha manera d’acabar-ho.
No sempre és fàcil encaixar el que està passant: hi ha situacions que ens desagraden, hi ha persones que voldríem que actuessin diferent... I ens fem preguntes. Però, tot i que podem descobrir algunes respostes, sempre queden qüestions pendents.
No deixis d’investigar i d’aprendre tot el que puguis però no et conformis amb el per què de les coses. Atura’t, no facis més preguntes i deixa que els fets et facin preguntes a tu. Ha passat això, molt bé, ara cerca tu què hi pots fer. Mira endavant, no busquis més explicacions i respon. Jesús és molt estricte quan es tracta de reaccionar: qui mira enrere quan ha començat a caminar no pot venir amb mi. Camina, prova tu d’oferir alguna resposta.

Vull un regal!

Pare, vull que em compris aquest cotxe ara mateix! Calma, Joan.

Sí, quan veiem una cosa que ens agrada creiem que el nostre benestar depèn d’ella i voldríem assegurar-nos que serà nostra del tot. Però no està clar que la felicitat i el benestar depenguin de les coses. Molt sovint la felicitat depèn de la forma en com ens les mirem.
Jesús explica que la fe obre els ulls i permet veure millor el nostre món: fixeu-vos com creixen les flors del camp, no fan res i Déu les vesteix amb les robes més boniques; si mireu bé descobrireu que a vosaltres Déu també us ha fet una pila de regals, els teniu al davant i no us n’adoneu.
Els arbres, els rius, les muntanyes i també els amics o les nostres capacitats... són tants regals que potser trigaràs tota una vida a anar-los descobrint i traient-ne partit. No corris i vés-los obrint d’un en un, assaboreix-los amb tota la calma i t’adonaràs de perquè valen la pena. Alguns fa molt de temps que els desitges, altres segurament no els has demanat... però tots, tots, et poden ajudar a cercar la felicitat si els saps rebre, aprofitar i deixar que siguin, finalment, un regal per a altres.

Cuidar els amics

Jo també vull un monopatí. Però, Bet: què en faràs tu d’un monopatí?

Sí, Bet, tu saps estar atenta a les persones que t’estimes: ets capaç de posar-te a fer coses que no et venen gens de gust si t’ho proposen els amics. És una sort trobar persones com tu que sempre estan a punt. Però per estimar no cal fer tot el que fan els altres, ni seguir totes les modes.
Jesús avisa els seus deixebles: no actueu pensant en què us diran o per agradar a la gent que us està mirant, busqueu només allò que sabeu que està bé. I afegeix: sentireu veus que us diran heu d’anar cap aquí o heu d’anar cap allà, vosaltres no deixeu que us atabalin.
Tu has de saber ser tu mateixa i fer allò que creus que has de fer. No et conformis amb quedar bé, busca de fer realitat allò que has descobert que val la pena. Dir allò que penses o fer una proposta diferent da la dels teus amics pot resultar difícil, però també és una bona manera de cuidar les amistats: als amics de debò els agradarà saber quins són els teus autèntics sentiments.