Ajudar

Per què ho he de fer jo? Per què no, Marta?

Saps estar pendent de tot i de tothom: no et costa gens aclarir un dubte de matemàtiques a un company que té dificultats, ni preocupar-te pels problemes que poden tenir les teves amigues. Encara que alguna vegada dubtis de si val la pena fer-ho.
Jesús convida a donar més del que se’ns demana i a fer més del que ens proposen. No es tracta de passar per ximples sinó de respondre amb el màxim interès i la màxima atenció a les persones que ens trobem, com si tot, tot i tot depengués de nosaltres.
No podem decidir com reaccionaran els altres, sí que podem triar com els volem tractar. Podem suposar que la gent ens demana alguna cosa amb mala intenció i que vol aprofitar-se de nosaltres o perjudicar-nos. De fet n’hi ha alguns que actuen així i molts cops no s’hi pot fer res. Però també podem actuar pensant que tothom es mereix la nostra confiança. Té riscos, és clar, però també en té desconfiar de tothom. Es tracta d’una aposta.
Donar per bo tot el que pot arribar a ser bo i parar atenció als detalls que poden ser importants per a algú és una bona manera de fer costat a les persones i de vetllar perquè no es perdi res que valgui la pena, perquè no se’ns escapi res que ens pugui ajudar a viure millor.

Fer un petó

Un petó, pare, un petó. Vine Joan.

Si que demanes poc! Si has aprés a ser feliç amb un petó tens molta sort perquè és un recurs inesgotable, n’hi ha més que petroli.
Els recursos que necessitem per viure ens venen del menjar, de l’aire que respirem o de poder-nos refer tot descansant. Però també d’haver trobat la manera d’estar amb els altres. Els amics, la família, els companys d’equip... ens aporten bona part dels ànims i de les idees que ens calen per a viure. Si això falla tota la nostra vida queda alterada.
Jesús va dedicar tot el seu temps a estar amb els altres: amics, malalts, savis, estrangers, cobradors d’impostos... En el món de Jesús les persones ho son tot. No importa si es troben en una casa o al mig de la muntanya, si son molts o pocs, si comparteixen el pa o si mengen peix. El que compta és aconseguir, almenys una estona, deixar de banda les diferències i apropar-se els uns als altres.
Quan Jesús s’acomiada dels deixebles es reparteixen el pa i beuen vi d’una mateixa copa. No es tracta només de pa i vi sinó de gestos i paraules que els ajuden a sentir-se a prop, a fer-se costat. Encara que no sempre resulta fàcil trobar el gest o la paraula més encertats en cada situació, és un treball de temps: ara un bon dia, ara una mirada, ara un petó.

Cuinar

Jo vull fer el pastís. Ah, molt bé, Bet.

T’agrada barrejar els ingredients poc a poc fins que no queda cap grumoll i escurar el pot per tastar com ha quedat la massa... És una sort poder trobar moments per fruir del que fas sense estar pendent de res més.
El dia a dia té les seves complicacions i també estones ben avorrides, si no fos per aquestes petites alegries la vida s’aniria tornant grisa i poc a poc perdríem la salut i les ganes de fer res.
L’alegria, la il·lusió, el bon humor, la felicitat que experimentem quan estem fent alguna tasca ens confirmen que allò que portem entre mans és valuós i que té sentit continuar-ho fent. Igualment quan algú ens fa una proposta si no el veiem mínimament animat ens fa sospitar: potser pensa que el seu projecte no té cap interès?
A les autoritats religioses els crida l’atenció que Jesús i els seus deixebles s’ho passin bé: es reuneixen per menjar i beure, no els fa res saltar-se alguns costums... El seu estat d’ànim indica que el seu projecte, malgrat els riscos que comporta, val la pena.
Saber acollir i aprofitar les alegries que la vida ens ofereix ens fa més forts, ens prepara per encarar les complicacions i les dificultats sense perdre el cap, perquè sabem distingir en cada situació què és important i què no.