Avorriment

Estic avorrida: no sé què fer? Marta ja ets grandeta.

Jo també he passat estones sense saber què fer quan tenia la teva edat... i més endavant. D’entrada està bé que té n’adonis: és millor sentir aquest buit que no pas amagar-lo. Encara que avui sembla que calgui evitar a tot preu les sensacions incòmodes i arreu hi ha música, imatges en moviment o entreteniments que distreuen la nostra atenció... Tapar l’avorriment no és el mateix que superar-lo.
La vida té els seus ritmes que van i venen. I hi ha diverses formes d’estar sense fer res. Quan ja ho tens tot fet i t’atures, descanses. Quan estàs esperant per començar algun projecte nou, t’inquietes. I quan estàs descansada i encara no has trobat què fer, t’avorreixes. L’avorriment és un temps mort que pot servir per reunir forces i plantejar com cal continuar el partit.
Jesús parla d’un propietari que va a la plaça de bon matí a cercar treballadors i contracta tothom que hi troba, hi torna al migdia i encara contracta més gent i a la tarda també hi va i els envia a la seva vinya. El Déu de Jesús convida contínuament a l’acció: estigues atenta i mira de descobrir si la teva vida t’està convidant a treballar en alguna vinya on faltin mans.

Parlar sol

Pare, per què parles sol? Mira Joan... parlo amb mi.

Pensar és parlar amb un mateix: repasso el que m’ha passat o imagino què vull fer. Si no m’aturo de tant en tant i paro atenció a les mil coses que estic fent em perdo. Jesús convida a aquells que volen seguir-lo a revisar si estan a punt abans de posar-se en marxa de qualsevol manera i quedar-se a mig camí.
Però fas bé d’estranyar-te que parli sol. Quan algú es queda capficat en les seves idees cada vegada està més lluny de tot i de tothom. I aleshores, per més que s’hi esforci mai no arriba a entendre res. Si no dialoguem la nostra salut mental està en perill.
Moltes respostes només es poden trobar parlant amb els altres. Per fer-ho ens cal escoltar les seves idees, reconèixer el valor dels seus punts de vista i acollir amb respecte i interès les seves opcions. La nostra reflexió, per important que sigui, sempre serà limitada; el diàleg, en canvi, sempre és capaç d’obrir nous horitzons.
Per tot això no és possible seguir Jesús en solitari: ell es deixa trobar quan dos o tres es troben, quan dos o tres decideixen seguir-lo junts, quan som capaços d’anar més enllà dels nostres plantejaments i dels nostres projectes personals.

Inici de curs

Joan, què tal el teu nou mestre? Bé, ja em comença a agradar.

Perfecte: per aprendre és més important el mestre que la matèria. De moltes explicacions només en fem cas per l’interès que ens desperta la persona que ens les dóna.
Cada persona és una història única i irrepetible, i les experiències viscudes omplen d’accents originals les seves paraules. Ningú no pot dir exactament el mateix que un altre perquè en la veu de cadascú hi ressonen records i sentiments particulars.
També en les paraules de Jesús hi ressona la seva vida i els records que ens han arribat dels amics que van fer camí amb ell ens ajuden a entendre-les. Sense passar pels llocs per on ell va passar, ni trobar-se amb les persones amb qui es va trobar, ni respondre com va fer-ho ell davant de les dificultats... cap altre persona podria haver dit el que ell va dir.
És la força i l’atractiu de la seva vida, viscuda fins al final, la que fa riques i valuoses les seves paraules. I si no anem a la recerca de qui és Jesús, de quina vida dóna vida a les seves paraules, no les podrem entendre.
La vida de Jesús ens parla de Déu i de nosaltres com ningú no ho ha fet mai, però també com podria arribar a fer qualsevol que seguís el seu camí.