Berenar

Pare, ets el millor del món. Apa Joan.

Perquè t’he comprat una pasta sóc el millor del món? Coses més grans veuràs! Si t’hi fixes bé descobriràs que hi ha persones que donen molt més que una pasta o un caramel… perquè dediquen la seva vida al servei dels altres.
Hi ha persones que criden l’atenció: s’han fet famoses practicant l’esport o perquè apareixen als mitjans de comunicació o perquè s’han fet rics de forma espectacular... Aviat t’adonaràs que les persones que mereixen la teva admiració no són aquelles que esperen rebre les atencions dels altres sinó aquelles que saben compartir el seu temps, les seves il·lusions i les seves energies amb qui els necessita; i que, un dia i un altre, sense rendir-se, treballen per fer feliços els qui els envolten.
La felicitat, segons Jesús, consisteix en això: més a donar que a rebre. Difícilment podem arribar a ser feliços si no aprenem a donar. Si tot allò que sabem o podem fer es queda a les nostres mans, perd una gran part del seu valor. En canvi, tot allò que aconseguim posar a disposició dels altres perquè ells també en puguin treure partit, es multiplica: com l’aigua, que si queda estancada es pot fer malbé però si corre dóna vida.

Agrair

Gràcies! De res, Marta.

Hi ha gestos que no em costen gens de fer. És una sort. Altres sí que em resulten difícils i no sempre aconsegueixo respondre en el moment que convé. No sé per què és així, és un misteri. Només sé que les meves habilitats i la meva manera de respondre me les he trobat a les mans sense buscar-les.
Moltes experiències importants: l’amistat, l’amor, l’acompanyament d’algunes persones que ens ajuden, la nostra mateixa vida, Déu… no les podem obtenir pagant, ni per la força. Se’ns donen com un regal. Nosaltres podem acceptar-les, o rebutjar-les. Un cop acceptades sí que podem fer-les créixer, descobrir-hi nous aspectes… però inicialment no depenen de nosaltres, tampoc finalment: ni un instant podríem allargar-les pel nostre compte.
Per tot això cal saber donar les gràcies per tot el que ens anem trobant. No només dir gràcies, sinó deixar que les paraules desvetllin els nostres sentiments d’agraïment. És la manera d’acceptar i acollir el que la vida ens va donant. No es tracta de resignar-se sinó d’obrir les portes a la il·lusió i posar confiança en els dons que se’ns ofereixen. No deixis de donar les gràcies als qui t’envolten, donar les gràcies a la vida, donar les gràcies a Déu...

Marxar de casa

Endreça’t l’habitació, Joan. Sempre haig de fer el que tu dius: no vull viure més en aquesta família!

Jo també ho he pensat algunes vegades: canviar de vida i començar-ne una de nova, o deixar l’Església quan veig alguns plantejaments que no em semblen gens evangèlics... Però estic convençut que molts reptes importants només els puc afrontar fent camí amb altres. Encara que canviés de vida o de comunitat, visqués amb qui visqués, no podria deixar de treballar aquestes qüestions.
Jesús convida els deixebles a parlar clar, a resoldre les seves diferències, a cercar, si cal, l’ajuda d’altres... perquè no quedin qüestions pendents entre ells. Tu també en algun lloc has de fer aquest aprenentatge: en la família, en la colla d’amics, en una comunitat...
La convivència provoca tensions però, sobretot, ens fa créixer, ens fa descobrir altres maneres de ser, ens ensenya que no som els únics que tenim raó i ens ajuda a acceptar que els altres enriqueixen la nostra vida. Trobar vies per compartir la vida amb els altres, malgrat no estar d’acord en tot, ens fa més persones.
Quan tot això no sigui possible, o hagi nascut una nova possibilitat de creixement, caldrà saber marxar... però de moment hi ha molta feina per fer.