Els defectes

Has descobert un defecte... Molt bé Bet! I ara, què?

A mesura que et vas fent gran la teva intel·ligència et permet descobrir cada vegada coses més interessants, trobar allò que està amagat i que altres no veuen, com ara alguns defectes o alguns enganys. Però també t’adonaràs que la intel·ligència no ho pot resoldre tot. Col·leccionar defectes et fa més llesta però t’allunya dels altres i de tu mateixa: justifica el teu mal humor, et dóna arguments per fer la guitza...

Els defectes, els dels altres i també els teus, són com alguns pesats dels que parla l’evangeli que se t’enganxen i t’obliguen a fer quilòmetres i quilòmetres amb ells... Hauràs d’acostumar-t’hi i vigilar de no perdre el cap: els defectes fan sempre camí amb tu.

Només et queda una sortida: mirar de descobrir on és allò que fa bategar el teu cor amb més força i cercar-ho com qui cerca un tresor. No et conformis amb el que no t’agrada, però tampoc hi perdis el temps. Per fer camí et cal mirar més enllà: què et fa il·lusió, què estimes, què val la pena... perquè només així tindràs força per superar les ensopegades de cada dia.

Un cop de porta

T’enfades i et tanques a l’habitació amb un cop de porta, no Marta?

Tancar la porta és un gest molt clar: s’ha acabat. Tothom ho pot entendre. Alguns cops convé dir les coses de forma directa.

Moltes vegades no sabem ben bé perquè comencem una discussió o perquè una conversa es va complicant fins que se’ns fa difícil continuar. El que sí ens convé saber és quin valor té per nosaltres aquella conversa. Si és important aleshores se’ns planteja el repte de confiar i no tancar del tot la porta: podem aparcar el tema una estona per reprendre’l més endavant o buscar alguna alternativa.

Tota la vida de Jesús va consistir a obrir portes i buscar alternatives: donar conversa a persones mal vistes, ajudar els marginats a tenir una vida normal, escoltar els qui el volien veure, encara que fos a mitjanit o quan anava pel carrer... I, al final, quan el van detenir, el van maltractar i el van condemnar a mort ell va mantenir-se disposat a perdonar. És un cas extrem de confiança en les possibilitats que les persones s’entenguin i ens convida a deixar, sempre que puguem, les portes entreobertes.

La pilota

Vas demanar un pilota a Déu… com vols que no riguéssim, Joan?

No és fàcil saber què hem de demanar en la pregària i està bé pregar per alguna cosa que desitgem molt... però Déu no és com uns grans magatzems que tenen solucions per a tot.

Creiem que Déu ens escolta però poc a poc descobrim que Ell ens deixa fer. No ens dóna les solucions sinó que ens anima a buscar-les nosaltres mateixos. Ell ens ha donat les mans per construir, la llengua per parlar, la intel·ligència per investigar... tot allò que desitgem per a nosaltres i per als nostres amics, tot allò que demanem a la pregària, hem de treballar per aconseguir-ho.

Ja sé què diràs: això és molt difícil, ningú no m’ajuda! Com dius quan et toca endreçar l’habitació. Però sí, Déu ens ajuda. Fixa’t en Jesús com va passar-se la vida ajudant els altres. I avui hi ha també moltes persones que fan com Jesús: ens ensenyen, ens curen, ens animen... Totes aquestes persones que ens recorden Jesús, son la resposta de Déu. Gràcies a la seva manera de fer és com si Déu ens digués “Ànims, endavant”.

Parlar en públic

Et fa sentir incòmoda pregar en públic, Marta?

Quan fem pregària de debò deixem que parlin els nostres sentiments i dir el que sentim davant dels altres no sempre és fàcil: hi ha vegades que no tenim ganes de parlar-ne o no sabem com dir allò que volem dir. En aquests moments estar en silenci és una bona forma de pregar.

Pots callar, i tant que sí, però no has de deixar mai d’escoltar-te a tu mateixa i estar atenta a tots els sentiments que notes dins teu quan fas una estona d’aturada o de silenci. Aquestes estones de pau i tranquil·litat són un bon moment per tenir cura de tu: descobrir què t’interessa o et preocupa, què et fa il·lusió o por, quins són els teus somnis o què has de caviar... Tot això et servirà per saber qui ets i què vols, t’ajudarà a ser més tu mateixa. A través dels sentiments la vida et parla i la vida és la veu de Déu.

Un cop has après a fer camí amb tu també és bo trobar-se amb altres persones i compartir algunes il·lusions o preocupacions perquè tots, uns i altres, mirem d’encertar junts què ens diu la vida, què ens descobreix de Déu i com podem respondre-li.