Il·lusionar-se

Pare, vols dir que no ets massa optimista?

Ja sé que fer-se il·lusions pot ser una manera de fugir de la realitat o de decebre’s quan els fets no responen a les expectatives… No voldria pas enganyar-vos ni animar-vos a patir.
Només sé que el futur és un misteri i que he de decidir ara com el vull encarar. Puc imaginar-me que tot serà un desastre i mirar de defensar-me’n o puc creure que hi ha tresors amagats i esforçar-me per trobar-los. Ja sé que moltes vegades no trobo allò que cerco i algun cop perdo la paciència... però també us vull dir que he estat molt feliç quan he pogut aprofitar les bones experiències que la vida ens ofereix: seure a taula amb els amics, escoltar en silenci la veu que parla dins meu, tornar a començar després d’un fracàs, encertar a com ajudar a algú que ho necessita...
I tot això només es pot viure si s’està disposat a acollir el futur amb il·lusió: com un nen que ho espera tot d’una festa o d’una excursió... Així ho planteja Jesús als qui cerquen el Regne. Però també sense ingenuïtats: el Regne té un cost. Es tracta d’una il·lusió guanyada dia a dia, sostinguda malgrat les dificultats, una il·lusió que neix de la convicció que val la pena confiar.

Sí, sí. No, no.

Ho sento Joan. Et perdono... no, no et perdono... sí que et perdono.

Tu pots perdonar o no perdonar. Encara que alguns creguin que només Déu o les autoritats religioses ho poden fer... Jesús ho diu una i altra vegada: les persones tenim aquest poder, perdoneu-vos.
Tu ja ho veus que les teves paraules tenen alguna força i proves de veure què passa quan dius que sí i quan dius que no. Ara jugues a perdonar, com jugues amb cotxes o jugues a fer de cuiner. Dia a dia hauràs d’anar aprenent més i més per poder conduir, cuinar i perdonar de debò.
Perdonar, i també demanar perdó, ens fa por: podem semblar febles i els altres se’n podrien aprofitar. Sí, per perdonar cal estar disposat a córrer alguns riscos. Però donar confiança és l’única manera que les dificultats que sempre hi ha en les relacions entre persones no esdevinguin una càrrega insuportable.
Perdonar no és oblidar: és bo saber què ha passat i acceptar amb humilitat que hi ha problemes. Però també és saber anar més enllà i cercar altres possibilitats de fer camí. Els qui no arriben mai a perdonar potser creuen que conserven amb força la seva raó però no paren de perdre oportunitats per anar més a fons en les seves relacions.

Cridar

Joan caaaaalla!! No cridis Bet.

Tens raó, en Joan no et deixa treballar. Però fer més soroll no ho soluciona. Ho sé per experiència: els crits fan augmentar la tensió i d’aquesta manera no es pot treballar ni fer res.
Prova tu de parlar més baix i hauràs començat a obrir un camí cap al silenci. No et dic que donis exemple i et quedis pensant mira que bé que ho faig jo... sinó que comencis tu a reduir el soroll. Perquè el silenci es guanya fent silenci, la pau actuant pacíficament, l’estimació estimant... Si t’interessa de debò aconseguir algun objectiu comença a buscar-lo i, després, mira de compartir amb els altres allò que has anat trobant.
Jesús no crida ni alça la veu, quan vol canviar alguna situació que no li agrada s’acosta a les persones i les acompanya fins que la situació millora. Per això critica les autoritats religioses que només donen instruccions sense ocupar-se de les dificultats reals que cal superar per aconseguir canviar el que està passant. Els que criden feu això o feu allò asseguts còmodament al seus despatxos, refiats del poder que els dóna el seu càrrec però que no fan res per aconseguir-ho no tenen cap autoritat per demanar allò que demanen.

Decidir canviar

Què faràs Marta? El proper curs jugaré amb un altre equip.

Sí, la vida canvia i nosaltres també hem de saber canviar. Un dia ens adonem que poc a poc les circumstàncies han evolucionat i ja no podem seguir com fins ara: hem de fer un pas endavant. Decidir-se fa una mica de por però al capdavall la confiança ens anima a aprofitar les noves oportunitats que es presenten.
Diverses persones recorden com Jesús els va ajudar a tancar una etapa i obrir-ne una de nova: deixa això i vine, d’ara endavant seràs... Donar aquest pas els va fer més feliços. Joan compara Jesús amb una porta: quan passes una porta deixes enrere una experiència, un ambient, una etapa i entres a una nova situació amb noves possibilitats.
Viure és saber passar aquestes portes. Cal descobrir quan s’ha acabat el temps d’estar aquí i cal encetar una nova experiència més enllà. Seguir Jesús és fer passos endavant, és no conformar-se. Encara que tampoc no es tracta d’anar corrent d’un lloc a l’altre: cal viure a fons cada trajecte fins arribar al cap del camí, a la porta de sortida, i marxar sense fugir. Amb tot el que has après fins ara de ben segur que sabràs aprofitar moltes de les noves oportunitats que se’t presentaran.

Trencar un mirall

I el mirall, Joan? Ho he fet sense voler.

Sí, moltes vegades el mal es fa sense voler. Costa acceptar-ho però passa i millor no donar-hi més voltes: voler amagar el que ha passat, voler justificar-ho o voler buscar culpables sempre empitjora la situació.
Tampoc hem de quedar-nos aturats. No sempre trobarem solucions però podem mirar de fer alguna cosa. Podem aprendre a evitar alguns problemes... per exemple, ara ja saps que les pilotes poden trencar miralls. I quan els problemes ja s’han presentat podem mirar de no empitjorar-los. Si ara ens enfadem tu i jo, a més del mirall trencat tenim una discussió per resoldre…
Acceptar que hi ha mal i encaixar el dolor que provoca no és gens fàcil i algunes persones creuen que fer pagar als altres els seus mals o fer servir les dificultats d’excusa per tapar altres problemes, els ajudarà. S’equivoquen.
Jesús sorprèn quan demana de no tornar-se contra el qui ens fan mal. És una resposta difícil, però no es tracta ben bé d’acceptar el mal sinó de no continuar el camí de la violència, de no fer més mal... Tal vegada és la única manera de no deixar que el mal i el dolor siguin el criteri principal de les nostres decisions i centrar-se en cercar el bé de les persones.

Amigues

No vull fer el curs d’anglès! Mira Bet, la Júlia també el fa. D’acord... apunta’m-hi.

Per amistat prenem decisions que sols no hauríem pres mai. De vegades fem alguna ximpleria... però també gràcies als amics donem passos endavant i descobrim coses importants.
L’amistat ens fa més decidits, més arriscats i, alhora, més savis. La confiança i l’estimació ens ajuden a entendre millor altres punts de vista i altres de situacions diferents de la nostra. Només l’amistat ens posa en disposció d’acollir la diversitat de persones i de formes de viure que ens envolten.
Compartir amb els amics de debò ens fa millors. Cap ordre, ni cap llei, ni cap amenaça ens pot convèncer que això o allò està bé... i en canvi la mirada d’una persona que ens apreciem és capaç d’ajudar-nos a anar a fons en les qüestions importants i descobrir què és el millor que podem fer.
Jesús segueix aquesta llei, la llei de l’amistat, la llei de l’estimació (si és que se’n pot dir llei): no es pot actuar bé sense sentir interès pels altres, sense escoltar els sentiments d’estimació i simpatia que neixen dins nostre. Estimar ens pot portar problemes: haver d’estudiar anglès i altres de més seriosos... Però és l’únic motiu pel qual val la pena complicar-se la vida.

Parlar

Bet, s’ha fet molt tard. M’he quedat parlant amb els amics.

Sembla que mai tenim prou temps per estar amb els amics. Quan creiem que ja ho hem dit tot algú treu un tema del que encara no s’ha parlat. I a l’hora d’acomiadar-nos ja pensem quan podrem tornar-nos a trobar: sempre queda alguna cosa per fer o algun lloc on anar.
Tota la nostra vida és una llarga conversa: feta de moments feliços i de silencis, feta de gestos de complicitat i d’estones de distanciament, feta d’estimació i de temes pendents...
Com més ens coneixem més descobrim aspectes desconeguts, com més fem més ens adonem del que encara no hem fet. Vés a saber si aquest camí que queda per recórrer no desperta el nostre desig de trobar-nos: un desig infinit que sempre ens porta més i més enllà.
Tal vegada la força infinita d’aquest desig sigui una força divina. Potser Déu mateix parla silenciosament en la nostra conversa i desperta les nostres ganes d’estar junts i manté viva l’il·lusió per superar les dificultats...
Al grup de Jesús li va passar això mateix: reunits sentien la seva força, el seu Esperit, molt de temps després de la seva mort, i notaven que no podien deixar de cercar junts i d’emprendre nous camins.