Perdre’s

Pare, tu sempre et perds. Sempre, sempre no, Joan.

Recordo que quan el meu avi sortia a passejar jugava a perdre’s. Era una bona manera de descobrir recons que no coneixia.
Encara que d’entrada sembla més fàcil seguir el mateix camí que han fet els altres hi ha algunes qüestions que només les pots resoldre tu mateix: a tu et pertoca descobrir qui ets i què vols. De ben poca cosa et poden servir els mapes en aquest cas. Per això és important recordar que tots tenim dret a equivocar-nos i mirar d’encertar la nostra ruta encara que per trobar-la hàgim de fer alguns quilòmetres de més.
Adonar-te de quines són les propostes que no et satisfan és un pas més per trobar què desitges de debò. De que et serviria arribar molt lluny si no vas cap a una direcció que realment t’interessa? Més val perdre temps i passar per alguna complicació si això t’ajuda a decidir.
Buscar el teu camí té alguns perills: algunes estones et pot semblar que no arribes enlloc, que estàs fent el ximple i que ningú t’entén. La mateixa família de Jesús va pensar que ell havia perdut el cap i que no sabia el que es feia, i el van anar a buscar per fer-lo tornar a casa. Però tothom que cerca acaba sabent cap on ha d’anar.

Insistir

Va pare… si us plau… va… per què no?... eh? Calma Bet.

Està bé insistir una i altra vegada sobre la mateixa qüestió. La constància és el recurs més poderós que tenim les persones: com la gota d’aigua que al final forada la roca. També Jesús fa cas a la gent que li demana alguna cosa amb insistència i lloa la constància d’algunes persones.
Però insistir no és fàcil. No es tracta només de demanar sinó també de posar confiança i de saber esperar sense exigir: esperar que els altres ens responguin, esperar que la vida ens doni allò que tant desitgem o esperar que nosaltres mateixos aconseguirem allò que ens hem proposat.
L’exigència ens posa de mal humor i fa l’espera insuportable, per breu que sigui. Només la confiança ens permet viure en pau: com si ja haguéssim obtingut allò que hem demanat, proposa Jesús.
Saber insistir és saber esperar. Moltes vegades n’hi haurà prou amb uns pocs segons de calma: restar en silenci, agafar aire i deixar-lo anar poc a poc mentre somriem. Altres vegades ens caldrà estar ben preparats perquè l’espera pot durar hores o potser anys... i no podem arriscar-nos a perdre pel camí totes les il·lusions i les bones raons que teníem en començar la nostra recerca.