Trencar un mirall

I el mirall, Joan? Ho he fet sense voler.

Sí, moltes vegades el mal es fa sense voler. Costa acceptar-ho però passa i millor no donar-hi més voltes: voler amagar el que ha passat, voler justificar-ho o voler buscar culpables sempre empitjora la situació.
Tampoc hem de quedar-nos aturats. No sempre trobarem solucions però podem mirar de fer alguna cosa. Podem aprendre a evitar alguns problemes... per exemple, ara ja saps que les pilotes poden trencar miralls. I quan els problemes ja s’han presentat podem mirar de no empitjorar-los. Si ara ens enfadem tu i jo, a més del mirall trencat tenim una discussió per resoldre…
Acceptar que hi ha mal i encaixar el dolor que provoca no és gens fàcil i algunes persones creuen que fer pagar als altres els seus mals o fer servir les dificultats d’excusa per tapar altres problemes, els ajudarà. S’equivoquen.
Jesús sorprèn quan demana de no tornar-se contra el qui ens fan mal. És una resposta difícil, però no es tracta ben bé d’acceptar el mal sinó de no continuar el camí de la violència, de no fer més mal... Tal vegada és la única manera de no deixar que el mal i el dolor siguin el criteri principal de les nostres decisions i centrar-se en cercar el bé de les persones.

Amigues

No vull fer el curs d’anglès! Mira Bet, la Júlia també el fa. D’acord... apunta’m-hi.

Per amistat prenem decisions que sols no hauríem pres mai. De vegades fem alguna ximpleria... però també gràcies als amics donem passos endavant i descobrim coses importants.
L’amistat ens fa més decidits, més arriscats i, alhora, més savis. La confiança i l’estimació ens ajuden a entendre millor altres punts de vista i altres de situacions diferents de la nostra. Només l’amistat ens posa en disposció d’acollir la diversitat de persones i de formes de viure que ens envolten.
Compartir amb els amics de debò ens fa millors. Cap ordre, ni cap llei, ni cap amenaça ens pot convèncer que això o allò està bé... i en canvi la mirada d’una persona que ens apreciem és capaç d’ajudar-nos a anar a fons en les qüestions importants i descobrir què és el millor que podem fer.
Jesús segueix aquesta llei, la llei de l’amistat, la llei de l’estimació (si és que se’n pot dir llei): no es pot actuar bé sense sentir interès pels altres, sense escoltar els sentiments d’estimació i simpatia que neixen dins nostre. Estimar ens pot portar problemes: haver d’estudiar anglès i altres de més seriosos... Però és l’únic motiu pel qual val la pena complicar-se la vida.

Parlar

Bet, s’ha fet molt tard. M’he quedat parlant amb els amics.

Sembla que mai tenim prou temps per estar amb els amics. Quan creiem que ja ho hem dit tot algú treu un tema del que encara no s’ha parlat. I a l’hora d’acomiadar-nos ja pensem quan podrem tornar-nos a trobar: sempre queda alguna cosa per fer o algun lloc on anar.
Tota la nostra vida és una llarga conversa: feta de moments feliços i de silencis, feta de gestos de complicitat i d’estones de distanciament, feta d’estimació i de temes pendents...
Com més ens coneixem més descobrim aspectes desconeguts, com més fem més ens adonem del que encara no hem fet. Vés a saber si aquest camí que queda per recórrer no desperta el nostre desig de trobar-nos: un desig infinit que sempre ens porta més i més enllà.
Tal vegada la força infinita d’aquest desig sigui una força divina. Potser Déu mateix parla silenciosament en la nostra conversa i desperta les nostres ganes d’estar junts i manté viva l’il·lusió per superar les dificultats...
Al grup de Jesús li va passar això mateix: reunits sentien la seva força, el seu Esperit, molt de temps després de la seva mort, i notaven que no podien deixar de cercar junts i d’emprendre nous camins.