Sol, no

Queda’t, sense tu no em puc adormir. Joan, si sóc aquí al costat.

És cert que sols no podem fer gaire res. Sense algú que ens estimi i ens acompanyi mai no arribaríem a caminar, ni a saber parlar, ni a fer-nos grans...
Quan som petits resulta fàcil d’acceptar aquesta dependència, quan creixem ens costa més. Els passos difícils rarament els podem fer sols. Necessitem els altres, encara que sigui de lluny i en forma de record.
La nostra vida és part d’una gran xarxa i, fins i tot quan caminem sols pel desert més llunyà mai no estem sols: portem la roba que altres han teixit o els ensenyaments que ens han transmès. Cadascú de nosaltres és un món ple de les persones que ens acompanyen. Vivim gràcies a elles i a la vegada tenim a les nostres mans les seves vides.
Això ens fa fràgils: algú pot aprofitar-se d'aquesta interdependència. Però això també dóna valor a l’estimació sincera.
Sense mi no podeu fer res, deia Jesús als seus deixebles... i sense els amics i sense la família i sense tantes i tantes persones que ens han acompanyat. Jesús parla avui per boca de tots ells: sense mi no podries fer res. I gràcies a tots ells hem arribat a ser qui som, a caminar per nosaltres mateixos sense por.

Pensar

Ja ho he pensat! Molt bé però no tinguis pressa Marta.

El pensament ens pot enganyar: un cop veiem clara una idea creiem que tot ja està resolt. I quantes hores de feina o d’espera poden quedar encara abans d’aconseguir fer-la realitat!
Pensar ens fa sentir poderosos: podem explicar els successos més complicats o calcular la força que cal per moure una muntanya... Però per arribar a fer-ho, no n’hi prou amb pensar: ens cal estar disposats a córrer alguns riscos.
Un cop comencem un projecte i ens trobem amb la realitat cara a cara o amb altres persones que pensen diferent, no tot és tant senzill. Cal estar disposat a fer camí pas a pas i aprendre a confiar en un mateix i ens els altres.
Acceptar que una cosa tan fàcil de pensar pugui costar tant d’aconseguir és un pas que ens fa ser adults. Ser adult no té res a veure amb l’edat sinó amb tenir fe, i en saber recolzar les pròpies decisions en la confiança i no en les pors. Només així es poden moure muntanyes. En això consisteixen els miracles: no a canviar la realitat amb un gest espectacular sinó a lluitar dia a dia. Ho diu Jesús moltes vegades: el miracle depèn de la fe, de la capacitat de tirar endavant malgrat no tenir-ho tot controlat.

Voluntària

Bet, on vas? Vaig a preparar la festa de la primavera.

Sí, és veritat, les coses més importants no es poden pagar amb diners: si no hi ha persones que hi dediquin el seu temps les festes no funcionen. I la primavera tampoc es pot comprar, és un regal que cada any ens trobem a les mans.
Nosaltres creiem que és Déu qui ens ho dóna tot generosament: els astres i els seus cicles, la llum, la terra, els arbres, les flors... encara que no cal creure en Ell per disfrutar-ho. Així són els regals: es donen sense condicions, confiant que qui el rebi en sabrà fer un bon ús.
Dedicar el teu temps a preparar una festa a l’escola també és una mena de regal. Per Jesús aquesta forma d’actuar, sense buscar beneficis immediats, contribueix a fer possible el Regne: una manera de viure que poc a poc empeny la construcció d’un món més just i més humà.
El Regne s’obre pas enmig del nostre món de forma silenciosa, avança sense que ens n’adonem. Són moltes les persones que, de forma amagada, contribueixen amb les seves aportacions a fer un món més humà. Encara que no creguin en Déu actuen com Ell: donen allò que tenen confiant que serà profitós per a qui ho rebi.