L’àrbitre xiula, aixeca les mans i diu: aneu-vos-en en pau. No Joan, l’àrbitre no diu això.
És difícil sentir què diu l’àrbitre al final del partit i ens ho hem d’imaginar… Encara que no estaria gens malament que el partit acabés amb bons desitjos pels jugadors. De fet es passa l’estona mirant que hi hagi pau.
Jesús s’assembla una mica als àrbitres: s’esforça perquè les persones visquin en pau. Ell no crida ni alça la veu, no es desfà de la gent que li demana un favor sinó que els atén, anima a confiar i a fer nous passos endavant... El seu tracte fa possible que les persones se’n vagin en pau. La pau que la gent descobreix amb Jesús és un punt de partida immillorable per a iniciar qualsevol camí que valgui la pena.
No té sentit esperar la pau, ella és sempre amb nosaltres. Jesús només ens en fa memòria. N’hi ha prou amb deixar d’avergonyir-nos quan descobrim el fort desig de pau que bull dins nostre. Fer-li cas no és una debilitat o un deixar fer, és esforçar-se per escoltar, posar confiança, donar un cop de mà... malgrat el cansament, el mal humor o les tensions.
1 comentari:
Caram!!
Què bo que fora que l'àrbitre, en acabar el partit, digues això d' aneu-vos-en en pau :-))
M'agradat molt el teu escrit. Sé que és un comentari molt senzill, però és molt sincer...
Publica un comentari a l'entrada