Endreçar

Bet, tens roba escampada per tota l’habitació. Després l’endreço.

Ja sé que viure la vida és més important que els vestits i posar al seu lloc tot el vestuari fa mandra. Però barrejats com els tens és molt fàcil que després no trobis la peça que busques.
Tu mateixa has organitzat com volies els records de campaments, els pòsters i els regals de les teves amigues que tens penjats a les parets de l’habitació. Aquest espai és teu i parla de tu i de les persones que t’estimes. T’has parat a pensar si la roba que hi ha a l’habitació també diu res de tu?
Hi ha algunes etapes de la nostra vida en què fàcilment tenim les idees regirades i se’ns fa difícil posar-les al seu lloc. Són moments importants de canvi i convé anar pas a pas. No vulguis córrer per fer veure que ho tens tot controlat. Les idees, sobretot les que es refereixen a tu mateixa, només es poden endreçar a poc a poc: de res serviria amagar-les com els mitjons bruts sota el llit o atapeir-les en qualsevol calaix.
Jesús parla d’una noia que tenia deu monedes de plata i en va perdre una. Preocupada per la moneda va netejar i ordenar tota la casa fins que la va trobar. Tu també hauràs de dedicar temps a fer endreça i descobrir entre tot el que et volta pel cap què és més important i no pots perdre de cap manera.

Parlar i parlar

T’he explicat l’excursió d’ahir? I el resultat de l’examen de química? I l’entrenament d’aquesta tarda? Sí, ja m’ho has explicat Marta.

Tens ganes d’explicar tot el que fas i de dir-hi la teva quan els altres parlen. És una mena força que no et deixa callar...
Hi ha temporades que necessitem més que se’ns escolti i se’ns tingui en compte, que quedi clar que hi tenim un lloc en aquesta història. Però no facis com la gent que parla per parlar, per fer-se veure i quedar bé o que atabala als altres per retenir la seva atenció i sentir-se el centre del món. Tampoc et dic que callis: la teva veu és imprescindible, no deixis de dir tot allò que només tu pots dir.
Però les paraules més valuoses neixen del fons de cada persona i no és fàcil deixar-les sortir. Fixa’t, quan obres una ampolla de cava primer surt la bromera i només després surt el vi. Tu també has de trobar la manera de fer-te sentir: potser de primer et vindran paraules buides, com bombolles que fan molt d’enrenou però no duren res, després poc a poc aniran rajant les paraules que poden omplir de sentit una conversa.
No et capfiquis pensant com ho diràs ni per assegurar que tothom t’escolta. Deixa’t portar per l’Esperit que anima els teus desitjos més profunds, confia i digues allò que hagis de dir.

Malalt

Pare, jo voldria haver estat malalt ahir; ara vull anar a jugar el partit. Joan això no es pot triar.

La vida ens porta novetats, també malalties, i cal acceptar-les tal com ens les trobem. Ja sabem que algunes no son bones però seria molt pitjor amagar-les i no reconèixer que hi son. No vulguis canviar de tema pensant què podria haver passat, mira de trobar com pots aprofitar el dia d’avui.
No t’agrada haver-te de quedar al llit. Jesús també té la seva llista de situacions que no li agraden: la tristesa, la injustícia, la pobresa, la fam, les persecucions... No és fàcil però cal aprendre a reconèixer el que està passant sense dissimular-ho: hi ha gent que pateix, hi ha guerres, hi ha malalties... Son realitats ben properes que d’una manera o altra ens afecten.
Jesús sorprèn a tothom i diu que hem de sentir-nos feliços perquè aquestes situacions poden capgirar-se. Potser tardarem un temps i haurem de superar moltes dificultats i ens caldrà confiar més enllà del que sembla raonable... però un bon dia descobrirem una vacuna contra tal malaltia, un altre dia els enemics es retrobaran i faran les paus, un altre dia vés a saber... Acceptar la realitat no vol dir conformar-se, és el primer pas per canviar-la.

Llevar-se

Bon dia Bet. No em vull llevar... estic cansada... deixa’m.

És important descansar i s’està bé al llit... per deixar-lo cal trobar un bon motiu. Pensa que algú t’està esperant.
Sense la teva presència avui hi hauria detalls que es trobarien a faltar. Sense el teu somriure, sense les teves paraules, sense la teva atenció... de ben segur que per algunes persones l’escola ja no seria la mateixa.
Tots tenim una forma de ser pròpia amb alguna qualitat que ens fa especials i únics. No podem deixar que quedi enterrada, dormint d’amagat. Allò que la vida ens ha donat és per compartir: obre els ulls, agafa aire, aixeca’t, surt de casa i deixa que els altres et trobin i puguin estar al teu costat. Parla, mou-te, riu, escolta, juga...
I després, al final del dia, atura’t un moment i repassa totes les experiències que has viscut amb les persones que t'has trobat: cada dia està ple de regals amagats que cal saber descobrir. T’adonaràs que no estàs sola, que hi ha més gent que es lleva cada matí disposada a aprofitar el temps, tan si plou com si fa vent, gent disposada a fer alguna cosa que valgui la pena, gent disposada a oblidar el cansament i el mal humor per estar al costat dels altres.

Autoritat

Marta, va. Haig de fer-ho perquè tu ho dius?

Decideix tu mateixa, però no deixis de fer el que sigui millor només per portar-me la contrària.
De petits fem cas als pares i ho fem convençuts que tenen tota la raó. Després descobrim que s’equivoquen, que no ho saben tot... i arriba el moment de plantejar-nos seriosament quin valor té la seva autoritat. Però no et confonguis: algunes vegades, quan no fas cas dels pares, només estàs comprovant quina força tens. I la força o el poder no són el mateix que l’autoritat.
El poder pot resoldre alguna qüestió pràctica. Només l’autoritat ens pot fer créixer. Tenen autoritat les persones amb experiència, que ens ajuden a entendre allò que desconeixem o que ens donen pistes per cercar què val més la pena. Escoltar l’autoritat que ho és de debò ens ajuda a ser com volem ser. Per això cal tenir molta cura a triar quina autoritat seguim.
Pere va conèixer Jesús un dia que estava cansat de no pescar res. Jesús li va proposar de tornar-ho a provar i va aplegar una pila de peix. Pere va quedar admirat: ho deixà tot i se’n va anar amb ell. Però també va arribar un moment que Pere dubtà de Jesús i el va abandonar. Uns temps després mentre Pere pescava va adonar-se que Jesús tenia raó i, ara sí, va seguir-lo i no el va deixar mai més.

Perdre’s

Pare, tu sempre et perds. Sempre, sempre no, Joan.

Recordo que quan el meu avi sortia a passejar jugava a perdre’s. Era una bona manera de descobrir recons que no coneixia.
Encara que d’entrada sembla més fàcil seguir el mateix camí que han fet els altres hi ha algunes qüestions que només les pots resoldre tu mateix: a tu et pertoca descobrir qui ets i què vols. De ben poca cosa et poden servir els mapes en aquest cas. Per això és important recordar que tots tenim dret a equivocar-nos i mirar d’encertar la nostra ruta encara que per trobar-la hàgim de fer alguns quilòmetres de més.
Adonar-te de quines són les propostes que no et satisfan és un pas més per trobar què desitges de debò. De que et serviria arribar molt lluny si no vas cap a una direcció que realment t’interessa? Més val perdre temps i passar per alguna complicació si això t’ajuda a decidir.
Buscar el teu camí té alguns perills: algunes estones et pot semblar que no arribes enlloc, que estàs fent el ximple i que ningú t’entén. La mateixa família de Jesús va pensar que ell havia perdut el cap i que no sabia el que es feia, i el van anar a buscar per fer-lo tornar a casa. Però tothom que cerca acaba sabent cap on ha d’anar.

Insistir

Va pare… si us plau… va… per què no?... eh? Calma Bet.

Està bé insistir una i altra vegada sobre la mateixa qüestió. La constància és el recurs més poderós que tenim les persones: com la gota d’aigua que al final forada la roca. També Jesús fa cas a la gent que li demana alguna cosa amb insistència i lloa la constància d’algunes persones.
Però insistir no és fàcil. No es tracta només de demanar sinó també de posar confiança i de saber esperar sense exigir: esperar que els altres ens responguin, esperar que la vida ens doni allò que tant desitgem o esperar que nosaltres mateixos aconseguirem allò que ens hem proposat.
L’exigència ens posa de mal humor i fa l’espera insuportable, per breu que sigui. Només la confiança ens permet viure en pau: com si ja haguéssim obtingut allò que hem demanat, proposa Jesús.
Saber insistir és saber esperar. Moltes vegades n’hi haurà prou amb uns pocs segons de calma: restar en silenci, agafar aire i deixar-lo anar poc a poc mentre somriem. Altres vegades ens caldrà estar ben preparats perquè l’espera pot durar hores o potser anys... i no podem arriscar-nos a perdre pel camí totes les il·lusions i les bones raons que teníem en començar la nostra recerca.